Normalment em tiren arrere, en reacció instintiva, les celebracions conegudes com a "Dia de", tant per l'encasellament que poden dur implícites, com també pel perill d'oblidar que la matèria que normalment es pretén denunciar o promocionar no només necessita d'eixe dia de denúncies, de manifestacions o de declaracions i activitats, mes també de tots els dies restants.
Dit això, és evident que també alguns d'eixos dies acaben provocant-nos una gran sensació de pena, per comprovar que, un any després, seguix sent necessari el manteniment d'eixe Dia en el calendari. Pareix contradictori, veritat?
Este 25N tornen els titulars que tenen com a centre de la seua actuació la violència masclista, la vulneració sistemàtica dels drets de les dones, la seua indefensió, la por a la denúncia, i la sensació, trista i carregada d'impotència, d'eixa aparent impunitat dels maltractadors i violadors, encara que tinguen sentències en contra. Unes sentencies, com les que marquen la distància a la qual no poden acostar-se a les seues víctimes, que m'agradaria que algú m'explicara com es fan complir. Sincera i personalment no ho veig. I moltes d'eixes dones tampoc ho veuen, i la seua por i la seua amargura tenallen el seu esperit.
La nostra societat ha de tindre una clara consciència d'esta realitat. I de manera individual hem d'acostar el muscle a la seua lluita, a la seua defensa, a la seua vida i als seus drets. No podem mirar cap a un costat sense compromís, ni quedar-nos en un estat conformista tornat en còmplice passiu, ni molt menys cap a un no saber tant fals com insultant.
L'objectiu o el desig íntim és que la normalitat de vida faça innecessaris dies com este. Mes de moment, fem que este dia siguen tots els dies, que el nostre recordatori acompanye el nostre viure de manera continuada, que el nostre parlar i el nostre escriure es manifesten de manera inclusiva de manera natural, i tot fins que la lacra que patixen tantes dones acabe per desaparèixer, i el nostre treball conjunt arracone als qui les tracten com a simples objectes sense drets.
Segurament podem fer moltes més coses de les que pensem i, per tant, anem a fer-ho cada dia. És un objectiu i un deure que tenim com a individus i també com a societat, per elles.
