Algunas dels mals de la universitat pública valenciana

En els últims temps, es van anar incorporant al govern universitari principis de responsabilitat social. La Responsabilitat Social Universitària (RSU) tracta sobre la gestió i comunicació dels impactes econòmics, socials i mediambientals que la universitat produeix a la societat. A ella se l'he han sumat també codis ètics, que tracten dels valors, principis i normes que han d'inspirar la conducta de la comunitat universitària, tals com el respecte, el diàleg, la participació, cooperació, inclusió, humanisme, sostenibilitat, innovació, dignitat i, de nou, la responsabilitat.

Veritablement digne de felicitar-se d'eixes intencions que van augmentar les esperances en torn a la Universitat pública com un espai de dignitat dins d'un oceà laboral d'ignomínia.

Al País Valencià eixes esperances augmentaven amb l'entrada del Tripartit al govern de la Generalitat.

Però què és el que està passant en realitat.

Doncs passa que a la Universitat, com en qualsevol altre àmbit del mercat laboral en l'actualitat d'aquest capitalisme degeneratiu, s'està portant a terme una precarització laboral aclaparadora, per molt que la majoria de la societat siga desconeixedora d'això.

Sabem, per exemple, que no molt lluny del 50% de la plantilla del professorat és associada en les Universitats públiques valencianes? Aquesta, la de "associat", és una figura feta per abaratir el preu de la força de treball docent. Concebuda fictíciament per a contractar "professionals de reconegut prestigi" amb una altra dedicació primera, en poquíssimes ocasions les contractacions fetes a l'empara d'aquella figura responen a eixe criteri. Els salaris d'aquests docents van des de 255 € fins un poc més de 500 € al mes, aquests últims per més de la meitat de la docència que el professorat funcionari. La Plataforma de Professorat Associat de la Universitat de València, que porta un any en vaga, ha calculat en menys de 5 € per hora el seu salari.

De la mateixa manera, tenim professorat becari investigador en condicions lamentables, personal investigador i de suport a la investigació treballant per menys del salari mínim interprofessional, no importa la seua qualificació. Mentre que l'estabilització del professorat ajudant doctor que acaba contracte és inexistent, per exemple.

En general, s'han anat multiplicant les figures del professorat, establint cada vegada més desigualtats entre el mateix, amb una clara reducció de la democràcia interna. De fet, parts del professorat no tenen vot en els òrgans departamentals, i el pes d'uns i altres cossos de professorat és prou desigual als òrgans de govern universitari. Per no parlar aquí de com s'estableixen els criteris d'avaluació de la investigació seguint els models empresarials.

En quan al personal d'administració i serveis, una significativa part enfronta seriosos problemes d'estabilitat i promoció laboral, amb massa contractacions presidides també per la precarietat, i amb un model organitzatiu que en algun cas porta més de 10 anys a l'espera de resoldre's.

I si parlem de l'estudiantat, veiem com fins aquest curs passat s'han anat encarint les taxes acadèmiques; com s'ha fet ja gairebé obligatòria l'assistència, amb horaris acadèmics cada vegada més extensius i formats curriculars que s'assimilen més a una escola prolongada que al que hauria de ser una relació de docència universitària, amb una escala curricular que degrada les titulacions mitjanes i obliga, per a tindre un mínim de prestigi i solvència de cara al mercat laboral, al seguiment de màsters i postgraus cada vegada més cars. Tot això va dificultant més i més la entrada i permanència de les classes populars a la Universitat, així com la procura d'una igualtat de facto per a les diferents classes socials al món universitari.

Cada vegada que es denuncien aquestes circumstàncies, cada vegada, per exemple, que com sindicalistes hem anat a negociar les condicions laborals i els problemes que arrosseguen els treballadors i treballadores de l'ensenyament, sigui del professorat o dels serveis de la Universitat, ens trobem amb respostes del mateix calibre: "no podem fer res" "això no depèn de nosaltres", "no tenim pressupost"...

La primera pregunta que a u li ve al cap és clara: si no podeu fer res per a modificar situacions flagrantment injustes, per a què us presenteu al govern universitari?

La segona va directament lligada a l'anterior. De què mena de RSU i codis ètics podem parlar en Universitats que mantenen semblant precarietat i desigualtat interna?

Eixa RSU també és incompatible amb l'encara difós silenci còmplice davant l'assetjament sexual i laboral que existeix a les Universitats; com igualment ho és amb l'externalització de serveis a empreses contractades directament o subcontractades o sub-subcontractades, a sovint amb condicions laborals abusadores (cafeteries, serveis de distribució, de neteja, reprografia, vigilància, consergeria, la pròpia gestió dels Col·legis Majors...), per no entrar ara en tot allò relacionat amb les fundacions Universitat-Empresa que hui es fan no només omnipresents en les nostres Universitats, sinó cada vegada més decisòries de les seues polítiques.

I és que proliferen en el finançament de la Universitat fundacions i altres entitats satèl·lits opaques, que no comparteixen cap dels principis de responsabilitat a que fem referència. Així, per exemple, Banca directament implicada en la compra-venda mundial d'armes, en inversions palesament no ètiques, en projectes que destrossen les condicions de vida de poblacions de qualsevol part del planeta i cada vegada més les de la nostra pròpia societat (mirem sinó què signifiquen els desnonaments, les preferents, hipoteques abusives, continua regulació de plantilles, pressió laboral dels propis empleats, projectes antiecològics, entre moltes altres de les seues polítiques i actuacions).

Si per a justificar tot això se'ns diu que no hi han diners ni força per a modificar-lo, ens preguntem de nou per a què estan, doncs, els equips rectorals? Per a col·laborar amb tot això, donant-lo per bo o per inevitable? I damunt fer creure que pot ser compatible amb allò "ètic" o "responsable"? Unes condicions així no són sostenibles per a una veritable Universitat pública, igualadora, de qualitat i inclusiva. Si es mantenen o perpetuen tals condicions en realitat s'està treballant en contra d'eixos principis.

Però si anem a les negociacions amb la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport del nostre flamant Tripartit, descobrim que passa més del mateix: aquella es renta les mans per a deixar els assumptes espinosos a criteri de cada Universitat. Fa com que negocia un conveni col·lectiu, quan de fet ja te tot pràcticament decidit, i es tanca a fer les més mínimes concessions de dignificació del personal investigador pre i postdoctoral i del professorat associat, que ja està en vaga en dos de les cinc universitats públiques valencianes, i organitzant-se en altres per a lluitar per les mateixes reivindicacions. La Conselleria es mostra encara més reaccionària a la introducció de cap canvi per al personal investigador i de suport. Tampoc vol que el conveni col·lectiu fixe la dedicació docent del professorat a temps complet en 24 crèdits, com abans de les contrareformes del PP, i aposta pels models que cada Universitat té en l'actualitat. Ni tan sols elimina la falta de reposició del professorat que el malaurat ministre Wert va imposar, deixant que l'envelliment de la plantilla universitària continue el seu curs (al temps que el personal estable que es jubila és substituït per plantilla precaritzada).

I per si fora poc, durant aquests anys de crisi i retallades les Universitats no han deixat de créixer, d'incorporar cridaners nous títols i d'assumir noves tasques i funcions, cobertes amb noves contractacions precàries i a costa de la sobrecàrrega de treball del personal ja existent.

Per això és vital que la comunitat universitària en general reaccioni. Esdevé cada vegada més important un sindicalisme combatiu, capaç d'unir als subjectes universitaris, com de la resta d'àmbits laborals, per cert, en la lluita per altres formes d'Universitat. El que implica també moure's per altres condicions laborals i socials de l'economia sencera. Ens va molt en això.