A veure si sóc capaç de dir-ho d'una manera suau, però sense circumloquis. Si existeix un premi als drets humans amb el nom de Moammar al-Gaddafi, per què no un premi a la convivència amb el nom d'un bel·ligerant anticatalanista? Sí, ja sé, Manuel Broseta fou assassinat per ETA. Però això no ha d'entapissar la seua vessant pública amb un mosaic d'amnèsies. No resulta còmode desairar una víctima del terror, però com que milite entre els comentaristes fora de via, és a dir, lliure dels rails que imposa la correcció política, m'arrisque a fer-ho perquè el seu blaverisme busca-raons no passe a la memòria col·lectiva revestit de pedigrí conciliador.
Broseta va fer la transició del catalanisme al blaverisme defensant els valors de la castellanitzada burgesia valenciana. Diu el ministre J.L. Ábalos que representa «la igualtat, la llibertat, la justícia i el pluralisme». I jo afegisc «la crispació» de la societat valenciana en la preautonomia, perquè aquest país té dret a la memòria i no podem amagar-la sense trair-la. Pujar-lo als altars amb un sortidor d'elogis ens apropa al sentimentalisme, que és la perversió del sentiment. Ultratge que cap mort mereix. Tampoc Broseta. Junt als clars s'han de posar també els obscurs, abordant el personatge des d'una percepció bifocal, sempre més ampla que des d'una percepció curta de vista.
I ací és on volia arribar. Si Broseta portava l'anticatalanisme enganxat a l'estratègia política com el pianista porta la música a les falanges dels dits, de què s'estranyen que la Fundació que du el seu nom premie persones i entitats que destaquen per tensar la política? Diran que en això dels premis no sempre plou a gust de tots. Però més que no ploure a gust de tothom, plou sobre mullat. Si enguany premien Felip VI (el seu discurs gens empàtic amb Catalunya, més bé), l'any passat premiaren Societat Civil Catalana, icona de l'unionisme exaltat amb vinculacions ultradretanes. La pregunta és: què pinta el Consell en el lliurament d'un premi com aquest?
