La nit electoral del 6 de desembre del 1978 es va viure de manera especial. Passat tant de temps de l’esdeveniment, cal preguntar-se què va atraure la gent a votar-la positivament. És difícil posar-se en el cap dels éssers humans. Però entre els qui miraven aquell codi amb bons ulls estaven majoritàriament els hòmens i les dones que volien superar les dos espanyes. Les ciutadanes i els ciutadans que creien els drets i en les llibertats. Els electors i les electores que defensaven les regions i un estat no confessional. Els qui valoraven els drets socials i la igualtat. Les persones que pensaven en una forma republicana de govern i acceptaven una monarquia parlamentària. En resum, un conjunt d’espanyoles i espanyols diferents però cansats d’enfrontaments i desitjoses de construir un altre país.
El resultat electoral realment fou important. El 88% d’electors i electores, uns 15 milions de persones, votaren favorablement el text constitucional. Però també és cert que 9 milions no n’acudiren a les urnes i que quasi un milió i mig votà que no. Un xicotet sector la va considerar com un text revolucionari que crearia el descontrol. Fonamentalment era un grup conservador, amant de l’orde. Creia que el desgovern s’havia apoderat d’Espanya. Este articulista recorda com portar un adhesiu dedicat a la Constitució en una carpeta no era sempre vist. Fins i tot, en alguns ambients, declarar-se constitucionalista era mal mirat. Per una altra banda, estava la minoritària ultraesquerra i l’independentisme enemiga de qualsevol consens. Però, malgrat uns i altres, la Constitució va caminar. El millor que tenia i el que la feia més perfecta és que estava plena d’imperfeccions, gràcies a les quals cabia quasi tota la ciutadania.
Quaranta anys després, tot és diferent. Els menors de 58 no han pogut ni crear ni modificar la seua Constitució. La manca de reformes profundes i consensuades li han fet perdre vitalitat. El 2018 les característiques del concepte consens són diferents. Els antagonismes han canviat i per a superar les confrontacions es necessita d’unes altres fórmules. L’elasticitat i imperfecció feia que molta gent diversa estiguera còmoda amb ella. Ara, amb els anys, es troba plena de rigideses, producte de no haver-se reformat. Un text que va encapçalar la lluita contra la sacralitat de les lleis fonamentals ha acabat en els altars. Moltes d’aquelles persones que veren en el 1978 de manera passiva la Constitució, hui la idolatren. Ha passat de ser vaselina reconciliadora a una llosa que, a voltes, ofega les diferències.
Potser res s’ha fet mal. La Constitució ha funcionat. Ha estat magnífic tot el que ha aconseguit. Tanmateix la societat dels anys 70 és diferent. La realitat és que: no cal accedir a l’autonomia, la gent no vol que una persona regne en virtut del seu sexe i alguna no en vol que reine, alguns drets cal aclarir-los, etc. El resultat és que un ampli sector, gens radical ni violent, necessita retrobar-se amb la Constitució. Desitja un consens adaptat a l’actualitat.
En definitiva, el 2018 es complixen 4 dècades d’aquella Constitució. Lluny queda la data. Els anys han fet que siga més important la forma que l’esperit amb la qual es va crear. Així que cal celebrar el seu èxit amb alegria i sense triomfalisme. No s’ha d’oblidar que el consens constitucional es treballa cada dia. Toca ja que els menors de 58 anys puguen votar la seua Constitució. El 1978 va nàixer per a dir que res és etern. Hui cal recordar-ho per a buscar un millor futur. En la vida tot està per fer i sempre cal créixer. No s’ha de morir d’èxit sinó viure per a millorar.
