Fa tres anys, al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) ens trobàvem preparant l’exposició «La modernitat republicana a València». Volíem tractar un tema allunyat del consens social, polític i historiogràfic —les vicissituds de la Segona República— i fer-ho des del rigor i la sensibilitat. Algú podria haver objectat que la nostra iniciativa trencava la neutralitat exigible a una institució mantinguda amb els fons dels ciutadans: per eixa regles de tres, ni al MuVIM ni a enlloc podríem parlar de res que s’allunyara de les flors i les violes.
En veritat, allò que hauria d’activar els interrogants és la forma com els museus públics tractem els temes i, igualment, l’interés social de les exposicions programades, però els temes, per se, no haurien de ser objecte de cap exclusió a priori. I nosaltres, a més de definir-nos com a «museu de les idees», exercim com a tal i ens comportem com un museu diferent, decidit a generar debats, fugir dels apriorismes, de les lectures ràncies i dels postureos, capaç d’aportar unes maneres particulars a l’hora d’enllestir les exposicions més ambicioses d’entre les programades.
A més de realitzar la incursió en els temps republicans, al MuVIM dels últims anys també hem parlat de moltes altres qüestions i ara, fins al 24 de març de l’any vinent, ens aproximem a la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Amb aquesta iniciativa, realitzada amb la col·laboració de l’Arquebisbat de València i del Museu Marià (MuMa) de la basílica, hem volgut posar davant els ulls de públics ben diversos (creients, agnòstics i ateus, apassionats de la història de l’art i/o de la història de València, etc.), una història el més completa possible d’una icona religiosa amb molta rellevància cívica. Ho hem realitzat amb el màxim rigor històric del que hem estat capaços i sense censures ni autocensures: el resultat d’aquest procedir ens omple d’una legítima satisfacció. Per resumir-ho: hem considerat que fer aquest cicle era la nostra obligació; i punt.
A tall d’exemple de la «nostra mirada», només cal esmentar que en l’exposició més àulica del cicle «Mare dels Desemparats» —«Dels marges al centre»— els visitants poden llegir textos que probablement ni coneixen, ni esperen, relatius al fet que la imatge que tractem «ha estat també ben imbricada amb aquells que han dirigit el rumb de la societat a la ciutat de València durant els darrers sis segles».
Textos i altres testimonis de semblant caràcter poden trobar-s’hi, també, a l’exposició «Del centre al cim», la més documental de les tres que conformen el cicle. Només recordaré en eixe sentit la presència, en aquesta mostra, d’informacions relatives a la regulació jurídica de la qüestió religiosa a Espanya des de 1869.
Però l’exposició no seria digna d’una institució pública si, a més d’incidir en circumstàncies com la identificació del poder polític amb les devocions religioses, no recordàrem igualment que parlem d’una advocació «fortament empàtica envers els dissortats, els considerats malalts, pobres i desvalguts», «arrelada a un territori urbà molt concret» que ara, en gran part, ocupa el nostre museu. Amb açò últim —és a dir, amb les referències a Joan Gilabert, Llorenç Salom, l’Hospital i la Confraria dels Innocents, i amb l’enumeració pormenoritzada dels dissortats d’aquells temps (des dels folls i innocents a les donzelles pobres i òrfenes)— una part dels desemparats del món pren el MuVIM i l’ensenyoreja simbòlicament. Una part perquè, ja se sap, cap museu «salva» mai la humanitat sencera.
Amb les referències dels segles XV i XVI acabades de citar rememorem així mateix que, quasi en absència total d’institucions homologables a les dels nostres amenaçats estats del benestar, determinades persones van redimir la seua ànima mitjançant l’exercici de la caritat envers una multitud d’exclosos: una narració que mostra als ulls intuïtius un fil conductor —prim però visible— entre, d’una part, l’esforç dels confrares i confraresses de l’edat mitjana i la moderna (en un marc de referència teocràtic), i, de l’altra, l’actitud valenta i insubornable de la militància d’algunes ONGs que estan demostrant-se, a hores d’ara, molt necessàries.
Finalment, l’exposició no estaria completa sense que intentàrem recontextualitzar una part dels riquíssims fons patrimonials que hem pogut exposar —procedents de parròquies de València i de col·leccions privades— per tal de fer sentir als visitants alguna sensació pareguda a l’experimentada per un fidel catòlic valentí, dels segles XVII i XVIII, davant la imatge que autoritats civils i religioses havien convertit en la patrona. Efectivament: ens hem volgut convertir per uns mesos, també, en un bon museu d’art «clàssic», capaç d’utilitzar les tècniques escaients amb l’objectiu de «transportar» l’espectador a temps pretèrits i, potser, a sensibilitats molt distants de la seua.
En qualsevol dels casos, el cicle «Mare dels Desemparats» és molt més polièdric del que porte dit i només espera que el jutgeu. La invitació a visitar les tres sales d’exposicions més grans del MuVIM està feta. Sense prejudicis: vingueu, mireu-les, parlem-ne i, així doncs, fem realitat el debat que és senya d’identitat del nostre museu.
