Quan parlàvem de gent amb poc de caràcter, que no tenia serietat, d'un home -sempre ens referíem a algun home- insubstancial, solíem dir una sentència: hi han hòmens, homenicos i homenicacos. Sense adscriure, directament, el personatge a cap de les tres qualificacions. Tots, però, sabíem quina era la que li corresponia. Si l'interfecte tenia molt poc trellat encara se'n podia afegir alguna més: com ara cagamandurrios o manillars catxos. I, com és normal, cada persona i cada família afegia les seues. Mon pare solia incloure els paperets de llimonà com a última gradació. Hi han hòmens, homenicos, homenicacos, cagamandurrios, manillars catxos i paperets de llimonà, i quedava perfecta la dita per a poder encabir tota l'espècie humana masculina.
Quan vaig llegir Il giorno della civetta, de Leonardo Sciascia, vaig pensar que l'escriptor sicilià ens havia plagiat, modificant-la, la nostra frase tribal. Què va! Allò que jo pensava que era una creació original dels burlonets suecans es diu per diverses terres mediterrànies, amb les modificacions pertinents i al gust dels oriünds. Sciascia li fa dir la versió siciliana al capo de la màfia local, don Mariano, atenent a la seua particular visió del món: «l'umanità … la divido in cinque categorie: gli uomini, i mezz'uomini, gli ominicchi, i … pigliainculo e i quaquaraqua…». Els pigliainculo, vindrien a ser uns despreciables dats pel cul, i dels quaquaraqua, un diccionari italià diu que representen un «individuo senza spina dorsale, inutile, inconcludente» i un altre afirma que és un fonosimbolisme de la llengua siciliana amb el significat de persona particularment loquàs, però sense cap capacitat efectiva, tinguda per poc fiable.
He fet esta digressió mentre anava pensant quina qualificació li escauria millor a Donald Trump. En principi quaquaraqua, ¿no? Doncs, ¡no! Ens quedem curts. John Carlin afegia més «qualitats» al personatge «corrupte, racista, nepotista, egomaníac, paranoic, fantasista, mentider, amic de dictadors sanguinaris, abusador de dones i engarjolador de nens que, segons el seu propi secretari de Defensa, té una edat mental d’11 o 12 anys».
Falta afegir que Trump és un puter. I, justament, qui millor l'ha definit és Stormy Daniels, una actriu porno. La Daniels ha publicat un llibre, i hi ha deixat escrit que en vore-li la titola va pensar «que anava a mantindre relacions amb un individu amb un pene com el xampinyó de Mario Karts». Ara estan de brega en els jutjats i es llancen floretes pel Twitter. Ell li diu a ella «cara de cavall» i ella li ha respost amb un jab, un colp de puny, directe a l'enorme ego d'ell dient-li «minúscul». Tot el món ha entés de què parlava l'actriu.
Serà minúscul, però ha fet un gran remolí polític, una gran polseguera, que ha portat un Bolsonaro a Brasil i la ultradreta al parlament andalús, poca broma.¿Què farem? ¿Es pot raonar amb ciutadans que expressen por emparant-se en opcions polítiques gens convenients? Recordem l'Argentina quan clamava: «Ladrón o no ladrón / lo queremos a Perón».
