A uns dies vaig sentir la notícia de la mort de Bernardo Bertolucci, un dels grans directors de cinema de la segona meitat del «noucents», el segle XX dit a la italiana forma. La seua necrològica, però, a penes si ha merescut una breu atenció en algun noticiari televisiu, referint-se especialment, tot i que de passada, a la que va ser la pel·lícula que el va fer famós al món, L'últim tango a París (1974); famós per una escena sexual que aleshores provocà la censura del franquisme per ser precisament això, una provocació a la moralitat puritana del moment. Una escena que ara cap director de cinema, ni cap actor ni cap actriu, probablement no s'atreverien a rodar no sé si per altres moralitats, o per puritanismes sexuals idèntics.
No és aquest escandalós film de Bertolucci, si més no, el primer que m'ha vingut al cap en sentir la notícia de la seua defunció, perquè tampoc no va ser el «tango» el que més em va interessar en el seu moment (calia anar a Perpinyà o a París per poder veure l'escena de «la mantequilla»). Per a mi, la millor de les pel·lícules de Bertolucci, i la que avui més m'interessa encara, és Novecento (1976), on fa un relat real i colpidor de la història italiana i europea al llarg de la primera meitat del segle XX: la història civil i política de la Itàlia que va viure l'exaltació del feixisme i de Mussolini, i el que això tingué de tragèdia col·lectiva. Una història que ara a uns, en cas de reveure-la feta pel·lícula, podrà semblar llunyana, mentre que uns altres la trobaran, si més no metafòricament, propera i entenedora. Jo em trobe entre els que creuen que, si bé la Història, en majúscula o en minúscula, no es repeteix mai idènticament, sí que gira, no per un cercle únic, però sí per una mena d'espiral inacabable. Açò ve perquè la notícia de la defunció de Bernardo Bertolucci la vaig sentir enmig del guirigall que ha provocat l'èxit polític del partits de les dretes espanyolistes a les eleccions andaluses. Això m'ha fet imaginar a curt o mitjà termini un futur no tèrbol, sinó fosc i preocupant. Perquè si aquells que estan volent activar la idea de la triple aliança de les dretes ultres aconsegueixen el seu objectiu -com sembla que serà-, acabarem entrant de ple en un període de perilloses turbulències polítiques. Tots: nosaltres, els valencians, també.
