Les eleccions andaluses han convertit Catalunya en un Goldstein, el dolent de la novel·la d'Orwell. Res de nou. Ja ho feien els nazis amb comunistes i jueus. A casa nostra la catalanofòbia sempre ha sigut un factor tòxic que ha seguit el principi de simplificació de Goebbels, convertint els catalans en enemics i les diferències identitàries en dilemes odiosos. En resum, que l'anticatalanisme ven i reditua electoralment; i es ven tan bé que, parafrasejant Sartre i substituint «jueus» per «catalans», si aquests no existiren algú s'hauria encarregat d'inventar-los. Culpar Catalunya és una eixida d'emergència per eludir responsabilitats pròpies i que esdevinguen alienes; perquè, com també deia el filòsof francès, «l'infern són els altres»; i entendre's és tan difícil que la gent està condemnada a no entendre's, i quan s'entén és per un malentès.

S'especula en una translació de la catalanofòbia al País Valencià en les pròximes eleccions. I jo dic que en aquesta qüestió tot ja està dat i beneït. Tan obsoleta mercaderia porta quaranta anys a la llotja valenciana. El que hui ven Vox ja ho venia Unió Valenciana fins que el PP la va fagocitar amb fartaneria. En 1991 UV va fer Rita Barberà alcaldessa de València, i en 1995 va fer president del Consell Eduardo Zaplana. Els valencians coneixem bé la potencialitat del discurs catalanòfob. Aquells que ja som majors —és a dir, vells— en tenim una experiència descoratjadora. Si no hem fet prou pedagogia no deu ser per falta de temps.

La política, que hauria de ser l'art de la seducció, ha esdevingut una cursa per veure qui fomenta més odis, qui desperta més passions i qui explota més complexos. Ho hem vist a les eleccions andaluses amb líders que, qual xiqueta de l'exorcista, tiraven bromera (anticatalana) per la boca, fidels al manual de Goebbels: crear un clima social de por i frustració per oferir-se després com a salvadors. Salvadors que ens volen salvar a la seua manera, quan és sabut que allò que cal és salvar-se dels salvadors.