Ens ha arribat, d'autor anònim, un col·loqui que porta per títol Sentiments y aconhorts de monsenyor lo Rat Pennat, (...) i el Galàpago eo Tortuga dels obrers de vila de la ciutat de València (...) i que sabem que va ser «compost per un poeta rinconer, juplamochs de les Brutases del Pindo, que havent sabut per los ayres lo succehit entre los dits animalets, el féu en un santiamén per a diversió del públich». El text és del 1755 i fa referència a les festes a sant Vicent Ferrer, en el seu tercer centenari de la canonització. Atribuït a Carles Ros per alguns, no està massa clar qui el va redactar. Té 420 versos, i, pel que fa a la temàtica -que gira al voltant de l'exaltació de la figura del sant-, convé remarcar que es detecta una presència destacada de la cartoixa de Porta Coeli -on segurament s'havia originat. El Rat Penat -encarnació del poder civil valencià- parla amb la Tortuga o Tarasca -personatge que eixia a la processó del Corpus de València i en altres solemnitats, i que segurament encarnava al poble-, i es queixa del poc cas que han fet els monjos cartoixans del centenari festívol.
Segons podem inferir, la comunitat religiosa no va gastar diners en celebrar la festa, malgrat que la ciutat els havia regalat cinc tortugues d'aigua que varen ser menjades pels monjos per tal de commemorar l'esdeveniment, la qual cosa s'adiu amb els costums alimentaris del monjos cartoixans, com sabem que feien, per exemple, a la cartoixa de Scala Dei; i com encara podem deduir de la presència d'una bassa a les ruïnes de la cartoixa de Vall de Crist. Un text de Scala Dei, encara, malgrat que no tenia la voluntat de ser un receptari, en algun cas ho és, perquè conté explicacions per tal d'elaborar-ne els plats. De fet, el Sumari del que lo cuiner té de donar y aparellar entre lo any, com se sol fer en Scala Dey, és una font d'informació privilegiada per conéixer què menjaven aquelles comunitats monàstiques durant el barroc; i més especialment, perquè recull els hàbits culinaris d'uns monjos que no menjaven carn, ja que la tenien explícitament prohibida. La tortuga -que ni era carn ni era peix, als seus ulls- era un luxe que, encara, no havia de ser massa car -o gens-, perquè es criava al mateixos monestirs, en basses.
En qualsevol cas, el col·loqui, que acaba fent una exaltació dels monjos i del seu estil de vida exemplar, no està exempt de gràcia, amb els embolics dels animalets que van d'emissaris a portar la nova de la festa i són engolits pels cartoixans.
