Aquesta passada setmana, un jutge ordenava requisar els mòbils de d'un periodista i l'ordinador portàtil i el telèfon mòbil d'una periodista a Palma de Mallorca. Òbviament, aquest atac a la llibertat d'expressió ha comportat un rebuig absolut per part de tota la professió i de la gent que, no sent periodista, també col·laborem als mitjans i defensem la llibertat d'expressió, a totes les seues vessants.

Potser aquest cas haja sigut el més comentat precisament per tractar-se de persones vinculades amb el periodisme. Però com tothom sap, no són les primeres. Hem de recordar als titiriters de Madrid, a l'actor Willy Toledo, al cantant Valtonyc que, a més s'ha tingut que exiliar. O el també cantant Pablo Hasel. O la twittera Casandra Vera, la revista El Jueves, les tres dones components de El coño insumiso, Daniel Serrano, el actor Toni Albà, i alguna gent més. Per a mi no es cap casualitat que aquestes coses estiguen passant. El Poder Judicial o almenys algunes persones que el composen, sembla que, després de quaranta anys de l'aprovació de la Constitució que proclama i consagra la llibertat d'expressió, busquen a cop de sentència restablir aquells temps foscos on no és podia parlar, ni quasi pensar.

I per a rematar-ho, en la passada legislatura, la majoria absoluta del PP els va regalar una eina molt potent: L'anomenada Llei mordassa. Quan després de la moció de censura del passat mes de juny, el PSOE va assolir el Govern, algunes persones varem comentar que deurien derogar-la de immediat com a mostra de respecte a totes i cadascuna de les opinions de la ciutadania. Derogar eixa llei i la reforma laboral nefasta imposada pel Partit Popular que ha empobrit encara més a la classe treballadora, haguera estat un símptoma clar de gir cap a la ciutadania i de retorn als orígens del propi PSOE. Però no ho han fet i la manca de llibertat d'expressió campa per tot arreu.

No és cap bon símptoma democràtic que no s'haja actuat ja, tant políticament com judicialment contra les persones que apliquen biaixos tan retrògrads davant les opinions d'altres persones. Tampoc ho és que dintre dels cossos i forces de seguretat de l'Estat continuen hi hagen encara trames de clavegueram policial que no sempre actuen de manera lleial amb la ciutadania.

No dubte que les decisions que van prenent-se des dels tres poders que sustenten les democràcies modernes siguen legals. Però en massa casos, són injustes amb molta gent. Però a la gent poderosa li resulta més fàcil induir a la gent cap a la por mitjançant aquests tipus de maniobra, que negociar límits. La por a parlar, escriure o investigar perquè pots ser penalitzat o que et detinguen és una poderosíssima arma de submissió de qui no pensa com tu i critica les teus decisions o vigila les teues accions. La por, en definitiva busca sotmetre i silenciar, mai explicar ni fer pedagogia per a millorar. Com cantaven el grup Golpes Bajos, són «malos tiempos para la lírica». Canviem la paraula «lírica» per la expressió «Llibertat d'expressió» i tindrem una realitat que, malauradament, va assentant-se amb el vist-i-plau de la majoria dels representants dels tres Poders de l'Estat.