Fa molts anys que col·leccione figuretes del betlem, de fang, d'aquelles que, repetint formes i motles tradicionals, varen anar repetint-se fins als anys 60 del segle passat i coexistiren, a la fi, amb les de plàstic, que veien a ser la solució «indestructible» per als pessebristes. La veritat és que les col·leccione per que, a la seua manera, cadascuna d'elles és com un retrat tosc i normalment sense massa «profunditat psicològica» -per dir-ho d'alguna manera. Són gents menudes i poc vistoses, si les comparem amb les realitats virtuals i tridimensionals a què ara els xiquets estan acostumats, quan veuen el món a través de les pantalles: realitats augmentades i ciberjocs amb escenaris hiperrealistes que fan la sensació que el món que recreen és tan real com el de cada dia.
Quan jo era menut -i molts dels lectors ho recordaran, encara-, el Nadal comportava una fantasia relativament assequible i mesurada: es posava el betlem a les cases -més ric o més pobre, amb major o menor dosi de fantasia, amb un major o menor número de figuretes- i, com a molt, un arbre de Nadal ple de decoració lluenta i fràgil. I poca cosa més. I res, si ho acomparaem amb la realitat de les llumetes i altres decoracions que omplin carrers i places i, especialment, els centres comercials. A les cases, em fa la sensació que la decoració -si n'hi ha- no és tan excessiva. Però per als infants dels anys 60 -com jo-, aquelles figures de betlem i aquelles decoracions que posava la mare eren de les coses més «espectaculars» que podíem veure. Almenys, jo, que ajudava a muntar el betlem a la meua àvia Doloretes -i també causava cataclismes, en moure la tauleta sobre la que s'ubicava, deixant a tothom per terra... La resta, a partir d'aquelles figuretes de fang, l'havíem de construir nosaltres mateixos: ens calia posar molta imaginació, per pensar que caminaven, i que els reis d'Orient -que podien anar sobre camells o a cavall- cada dia estaven més prop del portal, seguint la llum d'una estrella de plàstic que solia caure caure -sense causar cap catàstrofe, per cert- damunt el Jesuset. I coses així.
Als xiquets que vàrem créixer així, amb aquelles «microrealitats bàsiques», els llibres, en llegir-los, ens permetien generar universos sencers. A les criatures que ara es capbussen hores i hores en un món cibernètic, els llibres els solen atraure poc o gens. No sé fins a quin punt una cosa i l'altra van lligades; però encara m'agraden les figuretes de betlem que ja no s'estima quasi ningú.
