Hi ha qui aprofita aquests dies de vacances per anar-se'n de viatge, buscant meravelles terrenals; jo, per contra, soc dels qui en aquesta ocasió ha optat per romandre a casa tranquil i viatjar llegint alguns dels llibres que m'han regalat aquells que han seguit l'antic consell que diu allò de «llegir és un viatge fantàstic». Han sigut tant generosos els que així han pensat que finalment he decidit fer-los cas. I, la veritat siga dita, ho estic passant meravellosament, tant que no he pogut resistir-me a compartir amb vosaltres alguns dels itineraris que he fet.
El primer, el que m'ha fet anar més lluny, ha sigut la novel·la Istanbul, Istanbul (Periscopi) de Burhan Sönmez, un escriptor turc, exiliat a Londres que, seguint la millor tradició oral de la rondallística oriental, ha escrit una obra poètica, tan màgica i intensa que no gosaré comparar a Cien años de soledad per no quedar pedant, o per no recórrer a la metàfora fàcil de dir que ha sigut capaç de convertir la cel·la d'una presó política en el seu Macondo particular. Pura fantasia, tot plegat.
El següent viatge l'he fet més bé a tocar; i no és cap ficció oriental, sinó un passeig històric i literari per la memòria esborrada de La València que va ser (Drassana), un viatge que només es pot fer llegit, gràcies al treball de l'historiador Gumersindo Pérez i del geògraf Enrique Ibáñez. Un viatge que permet al lector anar-se'n lluny, certament, però a peu, caminant sense moure's de la ciutat, com qui diu. Un viatge on els espais que se'ns mostren només els podem imaginar si prenem aquest llibre com el guia que ens acompanya pel que ja només la imaginació és capaç de visitar.
Per Itàlia, per Anglaterra, per la literatura i per l'Horta de Catarroja, de pensament i de paraula, de vida viscuda, m'he deixat dur per Ramon Ramon a La llum de l'atzucac (Bromera). Lluny i prop alhora. Per la mar marinera pròxima m'ha dut Víctor Labrado amb Veus, la mar (Ed. 62), un relat real on el llenguatge i la memòria oral embarquen el lector en una aventura màgica, la d'uns vells mariners que, tenint encara la mar a tocar, ara la miren des del record, fent-nos-la sentir amb les seues veus de savis experimentats. Una meravella real que només els mots viscuts podien contar.
Així és com vinc passant aquests dies. De viatge permanent, lluny i prop, sense eixir de casa.
