Una amiga m' ha enviat un missatge nadalenc amb la figura de Beatriu Civera, aquest fet m' ha recordat com la vaig conèixer. Allà pels començaments dels anys setanta encetava la meua activitat com laboralista, aleshores llogarem un local al Carrer de Cirilo Amorós del cap i casal, era una finca de finals del XIX, amb una escala de marbre de Carrara; de segur que durant prou de temps va ser la llar de famílies acomodades, als setanta no era així, el cas és que sols restaven dos antigues veïnes, ja dones grans, una era la Beatriu, vivia a dalt i li costava pujar, era una dona afable, i sempre anava tota sola.

Beatriu era vídua d' un agent comercial de joies, i segons he anat assabentant-me, aquesta parella al seu pis acollia, a la post guerra, tertúlies de persones vinculades a la cultura, fins i tot, segons sembla feien lectures de textos i obres teatrals. Estem,doncs, davant d' una mena de refugi o resistència, en aquella situació de gran penúria intel·lectual i de silencis imposats. Aquesta és una mostra del nostre exili interior, per això, quan ara pense en aquella dona, pujant les escales, passant desapercebuda, entenc la seua forma tan discreta de viure. Li tocà estar a una guerra eixint vençuda, escrivint, però, malgrat la situació, i, a més a més, ho feia en valencià, en una llengua menyspreada i marginada.

L'existència de gent com Beatriu, de forma discreta feu possible que la cultura, i els desitjos d'igualtat es mantingueren vius als anys de foscor. El seu nebot, Frederic Martí, nos ho va narrar a "La ciutat trista". Ara hem aconseguit moltes coses, mostra d' això, és que alguns centres educatius, concursos literaris, i carrers o places, porten el nom de Beatriu. Tal vegada, hi va haver-hi personatges més celebres, o fets polítics, que eclipsen eixe paper discret del exili interior als anys quaranta i cinquanta del segle passat sota la dictadura, però no podem ignorar a persones com la que és objecte d'aquest comentari.

El darrer dia que vaig parlar amb Beatriu fou quant baixà per acomiadar-se, el pis li venia gran, les escales representaven un esforç excessiu, per això s' en anava a viure amb un familiar; pocs anys més tard va faltar, deixant tota la seua obra literària i la tasca dels cursos de valencià. Recorde com abans d' abandonar el seu pis, pensant en les nostres dificultats, ens va regalar uns mobles que no es podia emportar. Tot un detall.

Es mante,doncs, viva la memòria d'aquesta dona escriptora, i resistent, tal com fan les dones que signen com «Les Beatriu», això resulta reconfortant. Vicent Àlvarez