Els anys passen i els problemes queden. La bona notícia és que fem un any més. La mala és que un any més sempre és un any menys; sobretot a partir de certa edat, en què els anys ja no es sumen, sinó que es resten. Quant als problemes, a poc a poc desapareixen, més que res perquè no hi ha mal que dure cent anys. 2018 ja és història, com el 1914 o el segle VI abans de Crist. Enguany és any d'eleccions. Mala època per a consensos; però bona per a la butxaca: enguany no pujaran impostos i cobrarem una mica més. Però no malpenseu: la cosa no té res a veure amb les eleccions de maig: eixe estrany fenomen que converteix els candidats en amics de tothom, i els càrrecs polítics que abans eren sords i cecs ara fan com que senten i com que veuen.
Ha mort el 2018. Llarga vida al 2019! Així, amb honors de prosàpia monàrquica. Si l'horòscop xinés inaugura l'any del porc, la realitat —no el calendari— situa Espanya en l'any de la porquera; que és en el que s'ha convertit aquest país de caspa i sagristia. Però no parlaré de porcs, que prou que ja ho va fer Orwell.
Hem creuat la frontera que separa un any de l'altre i continuem víctimes del llenguatge equívoc de la política que, com va deixar escrit l'autor de Rebel·lió a la granja, «està dissenyat per a què les mentides semblen veritats». Al xenòfob li diuen patriota i a la venjança justícia. Desconcert i confusió alhora. O com diu una vella dita valenciana: «pareix l'any dèneu». Enguany, amb més raó que mai.
«Parèixer l'any dèneu" és una metàfora dels temps que vivim. Defineix la situació kafkiana que travessa l'estat de dret a les Espanyes. El cafarnaüm d'insults de la Brunete mediàtica passa judicialment desapercebut com una perxa a l'armari; però no l'índex d'audiència de TV3 i Catalunya Ràdio, que cou i molt; tant, que la Justícia colonial, ràpida com lectura de notari, mamprèn per davant els seus directors.
Ara voldria afegir que això no té res a veure amb la politització de la Justícia. Però no m'arrisque. Per què serà?
