Em crida l'atenció que sempre que parlen de VOX es referisquen a dita formació política com a «ultradreta» o, inclús, «feixista», paraules de traç molt gros per a definir un nou fenomen tradicional molt present a Europa. L'esmentada formació és un partit extremadament jove i sense complexos, per molt que altres miren de reüll al passat per a buscar similituds que no existixen. Un partit que expressa amb meridiana claredat les seues propostes i que ha rebut un considerable aval ciutadà en les recents eleccions andaluses. Les seues propostes, tan injuriades i ridiculitzades per molts mitjans, mereixen, al menys, el mateix respecte que les que poden esgrimir altres grups polítics, perquè el contrari porta a la crispació que ens afligix, davant de la incapacitat de tractar respectuosament al discrepant.

De fet, Podem, a més de populista, blanquejador de dictadures i autocràcies, és una formació d'extrema esquerra que, igual que una de les seues confluències -Compromís-, donen suport al Goven del Botànic i materialitzen plantejaments que tenen una difícil randa constitucional. Quina altra cosa és avalar la plurinacionalidad de la Nació espanyola o perseguir una segona Transició denunciant la baixa qualitat democràtica d'Espanya, utilitzant els mateixos arguments que l'esquerra abertzale o el colpisme institucional? Ningú parla d'ells situant-los fora del consens constitucional quan per molts dels seus actes ho estan, ni tampoc qualificant les seues polítiques de radicals, quan no de filocomunistes. La formació conservadora serà, des de les seues direccions nacional i andalusa, qui haja de valorar un acord de governabilitat que té, entre altres, la virtut de posar fi a 38 anys de balafiament, corrupció i clientelisme.

Els andalusos seran els que hauran de valorar un acord i comparar-ho amb el que existix hui a Espanya, el que permet sobreviure a un Govern inhábil, sectari i dilapilador, a costa de donar carnassa al colpisme, republicanisme i als enemics de sempre d'Espanya. Una coalició de populismes extrems de l'arc parlamentari que tenen en comú una profunda vena antisistema i el desig de posar fi al règim constitucional del 78. I Sánchez s'ho està posant cada vegada més fàcil renunciant a les seues prerrogatives com a president del Govern de la Nació Espanyola.

Per tant, quin problema pot tindre el PP per pactar amb Vox si amb això es pot acabar amb el focus de corrupció més gran de tota l'etapa democrática? I això, sense entrar a valorar una a una les propostes que sugerix VOX, dins d'un programa encara per definir, perque moltes són del tot raonables com el suport sense embuts a la llibertat d'ensenyança, el suport a les polítiques de natalitat i la família, a la cultura i tradicions espanyoles seculars... I situar-se en contra d'eixe anticlericalisme que representa una esquerra que ha perdut bandera, nació i programa i que pot resumir-se en un ranci antiamericanisme, un totalitarisme de gènere, i una profunda quimera a l'Església CatòlicaEste debat es pretén com sempre silenciar des dels mitjans, utilitzant la correcció política per tancar consciències. O és que eixe mateix debat no s'havia d'haver produït quan Sánchez va acceptar l'abraç de l'ós del podemites en la seua aventura cap al naufragi? O quan amb els seus vots va afavorir el canvi polític en les principals capitals del país brandant una agenda antisistema?

El que verdaderament els dóna terror és que puga posar-se vedat a un gegant xiringuito que ha permés viure, a la sopa bova, a milers de paniaguats, ja que només saben estirar de xequera pública i finançar als seus amiguets amb suculentes subvencions publiques. Això és al que verdaderament tenen por, perquè saben que, el fi de tot, està més que prop i que la nova aritmètica parlamentària provocada pel canvi en el sistema de partits pot fer esta vegada que els seus escons no siguen suficients per a sustentar els seus governs radical-populistes, cridats a caure com fruita madura dins de molts pocs mesos.