Quan de vegades la realitat es massa dura com per a descriure-la amb cruesa acudim als eufemismes que ens permeten no mentir i disfressar la duresa del que volem descriure. Això és el que sembla que han fet els dos partits d'extrema dreta a Andalusia: disfressar les polítiques més reaccionàries amb paraules plenes de moderació. Paraules que no concreten quasi res.
I mentre els d'Albert Rivera jugant a distreure al personal mitjançant tècniques clàssiques com el «sí però no», «no hem pactat amb ells, però volem governar», i coses semblants. Per això, crec que comença a ser moment de deixar el eufemismes a un cantó i començar a anomenar les coses pel seu nom.
En educació, parlar de llibertat dels pares (l'ús d'un llenguatge no inclusiu invisibilitza a les mares) es donar carta de naturalesa a l'educació concertada, privada i segregada front a la pública. Però sense perdre de vista que aquest tipus d'educació no incorpora principis coeducadors que ajuden a construir una societat més igualitària, més justa i més equitativa.
Defensar la tauromàquia i la cacera es normalitzar el maltractament animal de forma institucional i deixar als éssers animals completament vulnerables per al divertiment d'alguna gent. Demanar que algunes competències con la sanitat deixen de ser autonòmiques es retornar al centralisme més caduc i reaccionari i buidar de competències als governs autònoms que estan dins de la Constitució del 78 i que, malgrat les errades comeses, són molt més propers al la gent que no ha d'esperar mesos i potser fins i tot anys a tenir respostes a les seues necessitats. O, si la sanitat torna a ser competència del l'Estat s'eliminaran les cues d'espera? O eixes cues seran l'excusa perfecta per a que les corporacions mèdiques privades facen el seu agost atenent a persones malaltes que no poden esperar a ser curades per estar en situacions de salut compromeses?
Parlar d'una Conselleria de família es tornar a buscar que el concepte d'igualtat entre dones i homes desaparega per poder tornar a instaurar un model de família tradicional on les dones i les criatures queden sotmeses a l'autoritat masculina, infantilitzades, i tractades permanentment com a menors d'edat. I eixe model ja el coneguem i no ens agrada gens. Utilitzar com a eufemisme allò d'informar a les dones embarassades de les ajudes que hi poden haver per a que no avorten és negar-los la seua capacitat de decisió sobre el seu cos i la seua maternitat. I això no és negociable. Igual que tornar a parlar de violència domèstica per a referir-se a les violències masclistes. És indignant perquè ens volen tornar a aplicar el fals mite de que «entre marido y mujer nadie se debe meter» però no els anem a deixar. Les violències masclistes són un assumpte públic i, per tant, polític.
Al maig votarem i espere que el vot de les valencianes i els valencians deixe fora de les Corts a la gent d'aquesta dreta reaccionària que ens vol prendre el pèl i tornar-nos a les cavernes.
