En totes les societats, en moments de crisis o transformacions, sorgixen ideologies pretesament salvadores amb l’objectiu de protegir dels mals a la ciutadania. També és ben cert és que les relacions de veïnatge no estan mai exemptes d’enfrontaments i d’incomprensions. Però és una realitat que, en eixos instants, les rivalitats o comparacions amb el que tenim al costat a voltes són aprofitades per a uns altres objectius. Quantes vegades els nacionalismes o la discriminació racial o sexual han sorgit des de les classes poderoses per a manipular el poble al seu gust? S’ha jugat amb els sentiments més primigenis per a aprofitar-se’n.
Tot això i molt més és el que al llarg de més de mig segle ha patit la societat valenciana. Davant l’intent de recuperació i maduració de la identitat valenciana, sectors poderosos veren amb mals ulls que es retrobaren els valencians i les valencianes amb la seua idiosincràsia. En eixe context, optaren per potenciar un discurs fàcil i manipulador: l’acusació al veí d’una pretesa invasió. Lluny de respectar al pròxim i de tolerar que cadascú pensara el que volguera al voltant de l’origen de la nostra llengua, es va tractar als qui defenien eixa opció com a terroristes, independentistes o traïdors. Aleshores, els sectors defensors de les teories catalanistes o de les secessionistes, en compte de tolerar-se (com havien fet en la postguerra i molt abans), crearen un autèntic polvorí alimentat amb el suport del qui no volien que la societat valenciana es mantinguera unida. Durant molts anys, el carrer va ser escenari d’una batalla de València que no feia més que fer-nos retrocedir. Quant va costar a la societat valenciana unir-se al voltant del just finançament o del corredor mediterrani? Quants anys va costar a la classe política crear un organisme lingüístic per al valencià? Massa temps perquè sempre, en qualsevol moment que el poble es volia unir per algun motiu, esclatava l‘anticatalanisme i el catalanisme per a no fer-ho possible. En este joc brut entre valencianes i valencians, ningú està net. Tots i totes, des de les seues posicions, han estat culpables de no vincular-se a favor del consens. La societat valenciana ha sigut responsable per deixar que la bena del catalanisme i l’anticatalanisme no els deixara vore la realitat.
Tanmateix en estos últims anys pareix que els punts d’unió han aparegut en major mida. Els discursos anticatalanista i catalanista han perdut vigor. En gran mida, perquè la classe política s’ha dedicat a unes tasques més profitoses per al poble valencià. S’ha superat la lluita pels símbols i l’àmbit lingüístic té l’estabilitat necessària gràcies a l’existència de l’AVL. Així que, en eixa situació, en la qual l’anticatalanisme no forma part del discurs polític diari, hi ha hagut més oportunitats de futur per a la societat valenciana. Eixa és la raó per la qual els polítics i les polítiques valencianes, ara que entrem en un any electoral, farien bé de no recuperar l’anticatalanisme com a bandera del seu programa. Perquè al remat el que aconseguixen és potenciar grups i actituds extremistes que s’escapen al seu control.
En definitiva, mal camí prenen aquells i aquelles que volen recuperar per a la política l’anticatalanisme a canvi d’un grapat de vots que ixen molt cars Val més que dedicaren el seu treball a la crítica constructiva i a presentar opcions de govern. Hi ha tant a compartir que és millor no passejar per les tribunes polítiques el que ens destruïx. Deixem descansar l’anticatalanisme. Continuem convivint pacíficament amb el que ens separa. Però sobretot no deixem d’avançar amb tot el que ens unix perquè és la millor manera de créixer.
