Una sola pregunta del periodista Fernando González «Gonzo» ha deixat sense resposta i en evidència Francisco Serrano, el gran detractor de la llei de violència de gènere i les polítiques d’igualtat. Davant la pregunta de si «sap quantes dones estan en estos moments protegides per les forces de seguretat perquè la seua vida corre perill» per culpa de la violència que ell nega, sols ha sabut contestar que «ell es mou per estadístiques».
El dubte que m’assetja ara és si este home, inhabilitat de la carrera judicial per prevaricació, es pensa que la resta de la humanitat quan opinem sobre violències masclistes ens movem mitjançant l’alineació dels astres, o els pòsits de cafè o la típica bola de vidre. Totes i tots utilitzem les estadístiques institucionals, tot i que sabem que no recullen tota la violència real contra la dona, però són les dades oficials: INE, CGPJ, Ministerio del Interior, Viogen, Atempro, FEMP, Instituts de la Dona, Grevio, Cedaw... Més completes són, al meu parer, les estadístiques d’entitats com femicidio.net, que recullen els casos de violència masclista de manera més ampla, i no únicament aquella que s’encotilla en la Llei Integral de 2004.
El desconeixement, possiblement intencionat, i la negació dels qui estan construint un relat sobre les violències masclistes en base a la manipulació de la informació cap a la societat, em porta a recordar la psiquiatra argentina Graciela Maria Peyrú, experta en violències, que al 2003 va escriure Violencias Sociales. Detalla que hi ha una sèrie de processos psicosocials facilitadors de la violència, que són operacions psicològiques que busquen minimitzar, negar, ocultar i justificar els actes de violència, tal com fan estos homes negacionistes.
En eixe sentit, explica la invisibilització de la violència, per mitjà de la qual es considera que no és cert allò que no és visible; per tant, no hi ha violència si no hi ha colps, sang o mort. Això ens recorda les sentències judicials en les quals es fixen si la víctima s'hi va resistir prou i, si no, és que s’ho estava passant molt bé. O els arguments com «poca violència pateix una dona si no la denuncia».
La naturalització suposa operacions permissives que porten a acceptar els comportaments violents com allò natural i legítim. Ens sonaran frases com «passa a tot arreu; és de tota la vida, i existeix d’igual manera en una i altra direcció».
La insensibilització, diu l’experta, és el procés d’acostumar-se a la violència a base de veure-la tots els dies i que, a poc a poc, deixe d’afectar-nos. És el que passa quan veiem per la televisió assassinats, bombardejos, violacions dels drets humans... mentre estem dinant.
L’encobriment, que es basa a ocultar la violència i/o ser còmplice davant actes violents per tal de mantenir l’statu quo (o els vots, el poder...). Tenen igual les dones mortes si, a canvi, jo tinc X diputats.
Totes estes operacions per a negar, minimitzar i ocultar les violències de les quals parlava l’experta fa anys, són les que estan portant a la pràctica ara els partits antidemocràtics que diuen acatar la Constitució, i qui els dóna el seu suport a Andalusia o al País Valencià.
I açò, a més, té com a conseqüència directa: Minimitzar els costos materials i humans que genera la violència. D’ací els arguments com «no és per a tant; no calen les mesures de protecció, són casos domèstics o aïllats; hi ha tants homes víctimes com dones; les associacions busquen subvencions...»
La minimització de la violència porta a la impossibilitat de tindre empatia amb qui està patint. Es el que fan els maltractadors, quan no es posen mai al lloc del patiment de la dona i els fills i filles i, per tant, no són els responsables dels delictes que comenten. Hi ha una força superior a ells que és qui els fa actuar així, que quasi sempre és el mal comportament i la provocació de la dona. O la negació dels genocidis que s’han produït al llarg de la història i segueixen produint-se avui. Una societat amb manca d’empatia és una societat insolidària, destinada a l’autodestrucció.
La suma de les operacions de negació, ocultament i silenci reforcen el poder dels agressors i eliminen la resposta de la societat, deixant les víctimes sense defensa possible. És el que passa a les guerres, amb les persones refugiades, amb els murs, i tot tipus de violacions de drets humans. I com volen fer ara amb les violències masclistes: negant-les, tot i que estan reconegudes pels organismes internacionals. Estos elements descrits són comuns a tots els tipus de violència social i, fins i tot, poden fer que la violència es veja més com una solució que com un problema. Calen més alternatives valentes, menys estadístiques, menys negacionistes i més defensa dels drets humans.
