En aquest mateix periòdic i en la petita secció que resa «la frase del día» recorde que Joan Manuel Serrat deia quelcom així com que, cite d´imperfecta memòria, escrivia bones cançons perquè era tremendament feliç. La foto que acompanyava la frase li feia el pes: un Serrat somrient, cofoi de com li ha anat la vida i absolutament satisfet de totes les decisions que ha pres, ... envejable. Com un antic company meu de feina que em deia fa molts anys, quan jo encara era gairebé un innocent principiant, que ell dormia sempre amb una cama cap a la dreta i una altra cap a l´esquerra, tosca plasticitat del «dormir a pierna suelta», haguera pres l´escurçada que haguera pres. Ara que ho pense, és una estranya coincidència entre un tafur de la burocràcia educativa i un sensible lector d´Antonio Machado, encara que no és impossible que el tafur siga també poeta i el sensible lector, una guineu entre les argelagues de la nostra transició. No costaria gaire mostrar alguna ganyota de desencís per algun pres polític, ni que fóra de la República Popular Xina, o per la trista situació del poble maputxe, que encara deu estar passant-ho malament, ... sinó fos perquè l´ensucrada cançó que el seu amic Víctor Manuel dedica a tots els pobles de la pell de brau, fa enyorar antics campaments de l´OJE, allà per les rodalies del Duero, engolint puresa d´aire mesetari, apte per lloar les excel.lències d´un poble amb un destí en allò universal (ho sé, no queda bé en vernacle).
Però en un dia com avui em ve a la ment més aviat el somriure ample d´Amanda i el carrer banyat cantat per Víctor Jara, aqueixa història de felicitat truncada, de lluites per una llibertat que no entén d´agombolaments i ..., per altra banda, per què no he de confessar que alguna vegada he volgut fer ús d´un diazepan o anar a alguna casa d´opiacis, d´aqueixes que apareixen en alguna pel.lícula d´època victoriana? Hui sóc en un d´aquestos dies en què la mandra, el desencís o una espècie de resignació em visita de tant en tant i note que se m´escolen les idees. Aleshores, un bon amic meu, alacantí d´origen manxec, amb bona dosi de filosofia casolana, m´injecta que les millors tomaques naixen, precísament, de les deixalles pudentes de colossals bèsties domèstiques. En fi, blue Monday.
