Fa un grapat de dies que no ens trobem, però en l'aire seguix suspesa -com una anotació crucial per a respirar- la frase que pronuncià un amic de l'ànima quan li preguntí pels seus buits pròxims per a vore'ns: "treballaré estes dos setmanes, la següent descansaré. Preferisc el temps, no els diners." I no és que li'n sobren, tampoc no és que li n'hagen deixat d'importar o que siga, precisament, irresponsable. Gens ni miqueta. Tot el contrari. És una persona plena de virtuts i de peculiaritats -com qualsevol en tenim- que senzillament va decidir adaptar la seua professionalitat a la seua vida i disposar, així, de la llibertat per a gaudir del que fa i del que viu, ell i la seua bonica família.
Goig... Au! Quan parle de disfrutar vertaderament de la rutina, pica i cou. Serà perquè topete amb l'abundància i el mereixement i me'n recorde que conèixer-los de primera mà no té res a vore amb quedar-se amb la fama que els precedix. Normalment els basem en creences arrelades que, sovint, no ens fan cap favor. Equiparem el no parar en torreta amb tindre èxit, perquè hem interioritzat que qui no corre, vola, i que quant més millor. Altres vegades, posem el focus en algú. No tengo nada, canta Alejandro Sanz, «pero te tengo a ti...» Em recorda al final de Jerry Maguire, amb Tom Cruise i Renée Zellweger, quan ell se n'adona que la seua victòria no té trellat si no la compartix amb la seua dona i mou a dir-li allò de «tú me completas». Ni tant ni tan poc, pense, perquè quan més sucre més dolç, però se'ns oblida que la dolçor potser no estiga tant en l'edulcorant com en qui el pren.
Prioritats. Vull preguntar-me des de quina emoció destacada em plantege la vida. Si és des de la por, l'autoconfiança necessària no es mantindrà fàcilment. I la prosperitat... d'on ix? De fora o de dins? Quan més enforfoguit l'ambient, més clar veiem el que no volem engolir. Jo vullc ser i estar, i del verb tindre no preocupar-me'n tant. Que t'òmpliga el que creus que tens, és molt. Mentres acceptes que no ho tens, que tot és prestat. Esta setmana algú proper, que ja pentinava més de noranta anys, li ha dit l'adéu definitiu a tota una vida d'alegries i patiments diferents als d'ara. La fam... canvia. Almenys, l'essència perdura. Ulls clucs sentint a Tenda: «ei, ei. No tingues por d'escoltar la teua veu. Ei, ei. Sigues conscient del valor que tens». Estic desperta.
