El capitalisme actual també exclou (o, per dir-ho en llenguatge no sociològic, deixa en l’estacada, literalment tirats) a milions de persones. A les comarques valencianes, com a molts altres indrets, no sols patim un model productiu que genera atur estructural i desocupats desmotivats davant d’un mercat laboral molt injust sinó que creix el nombre de treballadors pobres, és a dir, persones que, tot i tenir un lloc de treball, s’inclouen en la nòmina dels pobres o dels qui estan en risc d’exclusió social.

Tot plegat és un drama descomunal. I no exagere. Hi ha diverses maneres de mesurar la pobresa que en aquestes pàgines no puc desenvolupar. Però en una societat pràcticament de cinc milions de persones com la valenciana, entre un milió i mig i dos milions estan en alguna situació d’escassesa o de privació. No cal dir que en són moltes. A més a més, darrere de cada número hi ha un drama humà. Les xifres no haurien de tapar tantes persones que pateixen. Al respecte, recomane la consulta i, a ser possible, la lectura dels llibres El empobrecimiento valenciano de l’economista Francisco Goerlich i El sistema de protecció social i l’estat de benestar a la CV de la sociòloga María Jesús Felipe, i l’obra col·lectiva La sociedad valenciana en transformación (1975-2025), dirigit per Antonio Ariño i coordinat per Pedro García Pilán.

Ens omplim la boca de paraules boniques com democràcia, llibertat, igualtat, drets i d’altres. El fet cert és que hui és molt difícil defensar que una persona no tinga dret a una alimentació adequada, a un habitatge digne, a una educació amb una mínima qualitat, a no ser discriminat, etc. Tanmateix, molts d’aquests drets esdevenen només teòrics, la qual cosa genera molt de malestar (més malestar del que ja n’hi ha, vull dir). La Constitució espanyola afirma, per exemple, que els poders públics «de manera especial realitzaran una política orientada cap a la plena ocupació» (art. 40) o que «tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que genere l’acció urbanística dels ens públics» (art. 47). Se n’estan complint? És evident que no. I com han de sentir-se els qui no gogen d’un treball o d’un habitatge dignes i adequats? Com han de reaccionar els qui han de patir que no s’atinga els seus drets?

Al capdavall, ¿no és fins a cert punt comprensible que els exclosos vulguen venjar-se “apostant” per una opció política que vulga pegar una punyada al tauler per a que isca disparat enlaire? ¿És inconcebible que el seu cabreig faça odiar els “partits del sistema” tot i que aquest odi puga acabar per empitjorar la seua situació a mitjà i llarg termini? Als qui no tenen present (digne), què més els té el futur? Encara més, als qui els han promés una vida digna i veuen que molts altres sí que la gogen i ells, contràriament, no, ¿com podem retraure’ls que experimenten frustració i que la canalitzen contra els qui estan (estem), més o menys, integrats en el sistema? ¿Els hem de demanar més responsabilitat política als exclosos que als “integrats”?

El passat 16 de gener publicava en aquest mateix diari un article titulat “Què fer davant l’extrema dreta” en què afirmava que calia una combinació de rendes mínimes i de drets universals per a fer front a aquesta amenaça real contra les llibertats de tothom. Òbviament, era una simplificació. Però era una manera d’expressar que, tant per obligació ètica com per estratègia per fer front a aquesta dreta extrema, no havíem de deixar ningú en l’estacada. En primer lloc, perquè tenen dret a que es facen efectius els seus drets. Però també en interés de les llibertats i drets de tothom.

Així, cal apostar alhora per dos grans eixos: el primer, per un model productiu que siga molt més útil que l’actual per a la majoria. I el segon, per un model polític que no se n’oblide de ningú. Certament, la Renda Valenciana d’Inclusió i la Llei Valenciana de Serveis Socials Inclusius, malgrat l’infrafinançament que pateix la Generalitat Valenciana, són dos molt bons passos per al segon dels grans objectius. Però, què produirem i vendrem els valencians al món?

Al capdavall, necessitem polítics que conten la veritat: que diguen, d’una banda, entre moltes altres coses, que no podem seguir produint com en la dècada dels seixanta del segle passat, que en un context de globalització invertir molt en investigació, desenvolupament i innovació així com en una educació de qualitat és imprescindible, que cal un turisme més enllà de les platges i que l’aposta excessiva per la rajola indiscriminada i els turistes de sol i de pipes és insuficient i insostenible, que la cultura també ha de ser una manera perquè moltes persones es guanyen la vida amb dignitat i, d’una altra, que expliciten que cal pagar impostos (quasi tots però més els qui més tenen) per a no generar grups sense drets socials efectius, que facen pedagogia de la lluita contra la desigualtat, que expliquen que una família de classe mitjana (i, per descomptat, de classe baixa) viu molt millor, posem per cas, a Canadà que a Estats Units. I un llarg etcètera.

No deixar ningú en l’estacada, a més de servir per a construir una societat més justa, pot ser un bon antídot, entre d’altres, contra l’extrema dreta...