Llig els titulars d’alguns mitjans anunciant l’apocalipsi per no sé què d’un «relator» i la manifestació de «ciutadans de bé» que han convertit Madrid en un vomitori d’insults i se’m dispara la tensió, el colesterol, el PSA, els triglicèrids, l’àcid úric, les pedres al ronyó, el sucre en sang i els cristalls en articulacions. Vaja, que podria obrir al meu cos una botigueta de proximitat. Argumentar contra l’adversari amb insults d’alt octanatge com traïdor, colpista, enemic d’Espanya i un llarg etcètera és d’una franciscana pobresa. Insultar és un art que requereix talent i elegància; en altres paraules, l’insult ha de ser intel·ligent si vol humiliar al destinatari i no provocar arcades. AAgh UUgh! Perdó. Vomite i torne al paràgraf següent.
Si em demanaren resumir en una frase la manifestació del 10-F diria: Espanya UNA com Déu Nostre Senyor. Corejada ad nauseam, instrumentalitzada ad nauseam també. «Pulserita tú eres roja, pulserita tú eres gualda». Polsereta amb la bandera a la monyica i Rolex pagat pel contribuent (jo, tu, nosaltres, vostès i el forner del cantó). Fa ois veure polítics que han fet ulls grossos al lladronici i, per traure dividends electorals, inflen les venes del coll com els «cantaors» cridant «Viva España» i «la madre patria i tota aquesta mandanga» que cantava La Trinca. Diuen servir als espanyols, però actuen com putes i gigolós que fan com que t’estimen però al final et cobren la faena. Si foren patriotes de veritat forçarien els seus a «repatriar» capitals.
No diré que la manifestació és l’Espanya en blanc i negre perquè no és cert; però sí que dic que el manifest llegit recorda aquelles pel·lícules en blanc i negre on les escenes més excitants no eren a la pantalla, sinó a les butaques més amagades del galliner. Això sí: els polítics convocants fomenten la polarització dibuixant una Espanya en blanc i negre, de bons i dolents, quan el país està format per una variada gamma de grisos. Finalitzada la pel·lícula El relator, comença la de Veneçuela.
