El seu somriure era permanent, com si el tinguera dibuixat en el rostre. El mantenia mentre escoltava, mentre parlava de qualsevol cosa. De vegades el somriure s'encomanava i estant amb ella, inconscientment tu també somreies mentre gojaves del seu acolliment, de la seua conversa intel·ligent i del seu sentit de l'humor. Només durant els darrers temps el seu gest sempre afable, s'anava apagant poquet a poquet, com si iniciara un lent adéu. Fins que en la matinada de divendres passat, amb 91 anys, aquesta dona excepcional, Didin Puig, ens va deixar.
Perquè Didin, sí, era excepcional. De fermes conviccions republicanes i valencianistes, des de joveneta manifestà un esperit rebel que la portà a viure sense prejudicis i exercint d'activista cultural a favor de la nostra llengua. I per això estudià valencià en Lo Rat Penat, l'únic lloc on per allà els anys 50 es podia exercir el valencianisme. És per aquest motiu que en aquesta entitat s'aplegaven persones com Carles Salvador, Sanchis Guarner o Enric Valor entre altres. I entre ells, una dona joveneta: Didin. L'única dona que sol apareixer en fotografies de diversos actes culturals d'aquell temps, perquè ella anava fent-se lloc, sense complexes, en un espai intel·lectual que semblava reservat als homes. La seua coherència la portava a no renunciar a la llengua, per molt que li demanaren «hablar en cristiano», com contava ella en diverses anècdotes, i a no fer aquelles activitats que la Secció Femenina de Falange obligava fer a les dones (el Servicio Social) d'aquella època. Va ser per aquest motiu que marxà a França, hi estudià periodisme i s'hi quedà uns quants anys. Però la inquieta Didin no deixaria de fer activisme cultural i es va envoltar de persones de l'exili i de gent de la cultura, tot contactant amb el món de la Nova Cançó que la va conduir a organitzar recitals de Maria del Mar Bonet i Lluís Llach en l'Olympia de París. I la difusió dels cantautors del moment, fon la tasca que realitzà quan va tornar al nostre País. I cursos de valencià i treball en editorials i animadora de tertúlies i xarrades així com assessora en temes culturals i guionista en Canal 9, Didin va escampar la seua llavor de manera discreta i efectiva. D'una gran humanitat en tots els aspectes de la vida, per allà on passava despertava simpatía. Però van passar molts anys fins que Didín va rebre públicament reconeixements. En abril de 1910, amb motiu de la presentació del seu llibre, «Vaig a dir-te quatre coses» se la sorprengué amb un petit homenatge i uns mesos després la Societat Coral El Micalet li atorgà el Micalet d'Honor. En 2013 li lliuraren el II Premi a la Igualtat Ascensión Chirivella de l'associació de juristes d'Alzira. I el 9 d'octubre de 2017 va rebre el màximo guardó de la Generalitat.
Didin se n'ha anat, però el seu somriure seguirà acaronant-nos.
