El Castell-Palau d'Alaquàs acredita una història certament singular. Iniciada la seua construcció durant la segona dècada del segle XVI per ordre de Jaume Garcia d'Aguilar, a partir del 1707 -i com a conseqüència de la Guerra de Successió- començà un lent procés de degradació que va estar a punt de fer-lo desaparéixer per sempre, el 1918. Tanmateix, aquell any va ser declarat edifici històric-artístic, i això ha permés que haja arribat fins als nostres dies, convertint-lo en símbol de tot un poble.
De la protecció del monument i de més coses -com ara la consciència de propietat sentimental que en desenvolupà la població, i que desembocà en la seua adquisició pública, el 2003- parlarà aquesta vesprada-nit Rafael Roca, amic i professor de la Universitat de València, durant una xarrada organitzada pel col·lectiu Alaquàs Debat que tindrà lloc en aquella localitat de l'Horta, i que porta per títol «Lírica, èpica i un pessic d'economia del Castell d'Alaquàs». Entre les coses que m'explicava fa uns dies, destaca que la història de l'edifici posseeix un elevat component d'epopeia; i és així que, en el darrer segle i mig del monument, hi identifica tres períodes. Durant el primer -que va del 1873 al 1907- es va produir la seua descoberta per part de la intel·lectualitat valenciana: els homes de la renaixença de la nostra llengua i de la nostra literatura que es miraven el passat amb ulls sensibles a la nostra valencianitat. El segon període s'esdevingué durant el decenni 1918-1928, i és el de la prostració: el moment més crític de l'edifici, en què estigué a punt de desaparéixer i, fins i tot, li arribaren a enderrocar una torre. Encara que també va ser el moment de la salvació, ja que, gràcies a les gestions de la corporació local, de la premsa valenciana i dels germans Josep i Marià Benlliure, aconseguí véncer la severa amenaça que pesava sobre ell. Finalment, la tercera i més dolça etapa és la que s'estén des de 1979 fins a 2003: la de la reivindicació i ulterior adquisició pública, que l'ha convertit en un bellíssim centre de producció cultural. I, el que és més important, ha permés que tots els valencians puguem gaudir de la seua imponent majestuositat; ja que, entre d'altres coses, alberga uns enteixinats portentosos i uns conjunts ceràmics que poden ser qualificats de superbs.
Si teniu ocasió, no dubteu a visitar-lo: cinc segles després de la seua construcció, manté intacta la seua capacitat de sorprendre'ns i fascinar-nos.
