M'encanta anar amb el tren, no importa si la distància és llarga o curta; quan és llarga em regala meditacions o somnis reparadors, si és curta em procura sorpreses. Fa anys que tinc el tren com el meu mitjà de transport predilecte, i el trobe preferible fins i tot a l'avió, quan tinc temps per davant i no cap pressa.
El fet de viure a comarques, a més, m'ha fet un habitual dels trens de rodalies. Aquests són els que més sovintege i els que més m'agraden, perquè segons els dies i les hores canvien de sentit, per bé que no de trajecte. Quan els agafe d'hora, normalment cap a València, m'adone que la gent sol anar capficada en les seues dèries personals, i la majoria callen quan no va enganxada als mòvils, siga parlant de coses privades o enviant missatgets per les pantalletes. L'altre dia, per exemple, escoltava al meu voltant unes quantes inacabables converses distintes en llengües estrangeres, algunes de les quals identificava i unes altres no. Això em va fer pensar en els forts canvis de la realitat que vivim, socialment i lingüísticament, de fa anys.
També observe com cada vegada, per plens que vagen els vagons, el que domina és el silenci, quan encara no fa molt un vagó ple de personal solia ser un guirigall de veus, semblant a una plaça en un dia de mercat. Ara no, ara, el que domina, especialment entre la joventut trenícola, és un silenci poc hospitalari, encara que semble el de la sala d'espera d'un hospital. Cadascú va pendent de la seua pantalleta personal, quan no amb els auriculars posats, sense fer cas de res ni de ningú.
Això no lleva que, de tant en tant, però, es donen escenes fantàstiques com ara una de la qual vaig ser testimoni directe fa unes quantes setmanes, mentre tornava cap a casa. El tren anava ple i atzarosament vaig trobar seient entre uns joves que tots anaven llegint. Dos d'ells llegien llibres a paper, i l'altre en llegia un en pantalla; com jo també anava llegint semblàvem un grup de lectura. La sorpresa, però, va ser que un d'ells llegia poesia en català i, a més a més, d'un autor valencià actual. La sorpresa la vaig trobar estimulant. Aquell jove prenia notes a mà, fent una lectura digam-ne profunda. Aquell dia vaig sentir-me desvanit, veient que un vagó de tren també podia ser una civilitzada sala de lectura.
