Quan jo tenia 11 o 12 anys, per a anar a estudiar, eixíem d'Herbers a les sis del matí amb l'autobús de Manganell cap a Pena-roja (i abans, a peu). Arribàvem a Vall-de-roures, la bella capital del Matarranya, on agafàvem el tren d'Aragó i, passant per la Terra Alta, a Tortosa, la levítica capital del Baix Ebre. Travessàvem el gran riu d'Ibèria a la vista del monument franquista de la batalla de l'Ebre, i pujàvem els 144 esglaons -amb el matalàs al coll- des de l'estació al Seminari de Tortosa, quan aquell antic Bisbat arribava a Almenara.
O siga, recorríem comarques de tres països -el valencià, l'Aragó i Catalunya-, compartint la comuna tristor dels xiquets que entràvem a un internat per a passar-hi mesos lluny de casa, i la germanor de terres de blat, ametla i oli, conreades amb la mateixa llengua des de fa set segles.
De tot aquell grup del poble -com de tota la comarca dels Ports de Morella-, ningú viu ara allí, sinó a Barcelona i el Vallés, Castelló i la Plana, València i l'Horta, i algun altre destí familiar, professional o aventurer. I allà on et trobes algú -i els seus pares i avis-, saps de la tragèdia enyoradissa o vindicativa del poblet ara despoblat, i de l'aportació anònima i decisiva al progrés de les ciutats saturades on han fet sort agrícola o industrial, intel·lectual o artística: on ja moriren o bé on han nascut.
Dins eixe panorama, el recent llibre El barri de la Plata, de Julià Guillamón, informa dels milers del seu cognom de l'Alt Millars al Poblenou de Barcelona. I una de les grans aportacions actuals a la dita popular «Valencians i catalans, cosins germans», és la tesi doctoral de Kenneth Pitarch, Migracions valencianes i transmissió de la identitat. Una aproximació sociodemogràfica a Catalunya i d'altres destinacions. Segons eixe tresor intel·lectual, cap al 1930, el 9% de la població de Barcelona era valenciana: el primer grup migratori.
Cada poble té una ciutat on emigrà de la fam o l'opressió: un barri, un carrer on arribava un jove pioner a treballar, i després hi arribaven unes dotzenes de famílies. Un dels carrers millors d'Herbers va ser el d'Olzinelles: allí, després de treballar amb entusiasme i pulcritud en el cine Espanyol del barri vitalista de Sants, va morir fa uns cent anys el germà del meu avi: jo duc el seu nom.
¿I ara què fem? Compartirem la qüestió despús demà al centre del Menador de Castelló de la Plana, ciutat d'acollida. Ací, l'Aplec dels Ports, que enguany tindrà lloc a Herbers, ha convocat una reunió contra la despoblació -i sobre l'emigració, tota emigració-: la primera aventura i el primer interrogant del present i el futur econòmic, social i cultural del país.
