Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

Passejant amb el rebuig

Take a walk on the wild side», cantava Lou Reed. Malgrat no estant a Nova York, la volta és igualment salvatge o civil, i també ambdues coses. Una benvolguda amiga que va en una motet adaptada - té mobilitat reduïda- em contà que ahir un xiquet xicotiu se li acostà emocionat a vore-li el vehicle i son pare vingué tot escarotat a per ell, dient-li amb cara de pomes agres (després que ella li digué que no patira, que és normal que els nanos se li acosten) «que millor no, que no volia molestar-la». Pegà mitja volta i la deixà amb la paraula a la boca. «Moltíssimes persones -em deia ella- tenen l'ànima cansada, i front a quelcom que requerix humanitzar, rebufen. Sempre és més fàcil que empatitzar». Esdevenen adults tancats de mires, en no reforçar-se des de menuts la capacitat innata d'apertura.

Som experts en evitar. Evitem els asseguradors, els captadors de socis al carrer, ens posem auriculars -tancant-nos al guirigall del món- abans d'eixir fugint de casa o la feina, fem que mirem el mòbil si no volem esforçar-nos en lidiar amb algú que ens xoca massa. Aprenem a esquivar-nos, per sistema, per fatiga crònica, desencant o per ximple supervivència. I en eixe vaivé d'interaccions a mitges, la comunicació s'entravessa. Ahir fou el dia de la llengua materna. Som afortunats de poder expressar-nos com ens han parit i hem crescut. No suporte la politització de la parla, vinga d'on vinga. Clar, estimar-la demanda responsabilitat. Però tampoc no podem perdre la naturalitat i el sentit pel camí. Cal reconèixer-nos les errades i els errors, però també acceptar-nos com som i seguir comunicant-nos sense complexos de cap tipus.

Mai res que haja sorgit d'un bressol d'idees constructives que s'han expandit, pot fer mal. Però és com tot: un ganivet és útil fins que algú es desvia i fa maldats. Parlar i entendre'ns fins i tot quan no ens comprenem, no exclou ni empobrix. Ens unifica i ens enriquix en peculiaritats. Si cada grup assimila eixa realitat per a sí, no hauria de ser difícil la convivència. Utilitzar-ho per a entrar en conflicte, és no captar la pròpia ombra, o tindre altres interessos incoherents amb el que s'estraleja. El que està viu, romandrà mentres que quede algú que se senta lliure. I viurà, per més que a algú li pique. Anant i tornant. A terra hi ha pedres, monedes, caguerades, flors i llandes. També subjectivitats, però mentres que es puga fer alguna cosa amb el trobat, per què cuidar el pas i la vista?

Compartir el artículo

stats