Juan de Mairena, singular professor d´Educació Física fidel a aquella màxima clàssica del «mens sana in corpore sano», alter ego del poeta Antonio Machado, enraonava amb els seus alumnes el neologisme purament espanyol «guardia de asalto», oxímoron embogidor que unix dues paraules irreconciliables pel significat radicalment oposat que sostenen : un estàtic i altre dinàmic.
Mairena s´adonava que un idioma reproduïx la psicologia del parlant i que els neologismes responen a la necessitat de batejar singularitats ben visibles en l´esdevenir dels pobles . La figura d´aquell que «ataca cap a dins sent part de dins» apareix sistemàticament, per mimetisme, en tots els països de parla oficial castellana perquè no hi ha exèrcit, la màxima funció del qual és protegir la població dels perills externs, que haja estovat més els propis ciutadans que ací, en aquests bigarrats territoris dirigits per una metròpoli situada al bell mig i envoltada, sempre, d´enemics intestins. L´últim a aparèixer és bona part del poble català que volia expressar unes veus, cíviques i respectables, que es van pretendre silenciar violentament l´1 d´octubre del 2017. L´anomal.lia és que aquests fets han ocorregut en democràcia i que el cap d´Estat no sols ha recolzat sinó que ha incitat tota acció violenta contra gent pacífica. El gran drama, però, és la resposta de polítics, intel.lectuals i ciutadans de fora de Catalunya. Seria bon moment per demostrar que 41 anys després del començament del període constitucional més llarg de la nostra història, hem arribat a un punt de maduresa en què el diàleg ha substituït els crits de tambor, eixordadors i buits, com diria el professor. Sembla que no és així: la indiferència, la mofa, el desdeny, el fastig, la covardia quan no l´odi i l´escarni omplin comentaris habituals de comentaristes, articulistes i polítics de tot pelatge. Són els mateixos que no s´incomoden, o s´incomoden poc, per la paradoxal presència al Suprem d´una acusació popular que prohibiria de soca- rel la llibertat d´expressió. El cap d´Estat sap que els acusats del procés senten l´alé solidari d´un poble perseverant , i això el desespera, i seria bo que no intentara convèncer-nos que piolins i violents comptaran amb el mateix aixopluc.
Així que recordaré Baldoví quan sostenia que la nostra llengua, aquella en la qual ens diem bon dia, servix per a construir ponts, no per a destruir-los. I m´oblidaré del neologisme monicaoltrià «soparots», per bròfec i indecent.
