Diuen que per a ser un bon polític cal ser un bon actor, però no cal ser un bon actor per a ser polític. I ara em jugue un calçot sucat al romesco que molts de vostès han pensat en Schwarzenegger, o si són ja majors en Ronald Reagan. Doncs no. Busquen qual Diògenes un actor més passat que Toni Cantó i, si el troben, reformule la dita perquè m’hauré explicat mal. He dit passat, sí, com els pastissets de Nadal que oblidem al rebost quan ja no n’hi ha gana i acabem tirant, amb el temps, perquè han perdut textura, olor i sabor. Vaja, que si no el contracten per fer teatre a Catalunya no és per ser espanyol, sinó per ser un actor mediocre, del que a penes recordem el paper ben galdós que féu com a metge de Franco en un fulletó d’Antena 3. Ser un actor mediocre no és greu; greu és ser mediocre i creure’s el rei del mambo, sent així que si tingués que viure de la professió d’actor passaria més fam que Garró. Per això fot colzades a Ròmul (PP) i Rem (Vox) per xuclar de la glàndula mamària de la lloba política.
Si allà pel Far West Lucky Luke disparava més ràpid que la pròpia ombra, Toni Cantó navega pel mar encrespat de la política carregat de fake news que dispara com una metralladora sense pensar —ejaculació precoç del pensament, se’n diu—, amollant-les ben grosses fins passar-se’n com el jugador del set i mig incapaç de plantar-se en cinc. Denuncia persecució del castellà, que no és veritat, però necessita que siga veritat per construir el relat d’una mentida dissenyada en la taula braser dels ideòlegs de Ciudadanos. Un amic d’aquest partit —encara que coste de creure, un servidor també hi té amics— comparteix amb mi la idea que Cantó provoca tanta incredulitat que, com el pastoret mentider del conte, un dia dirà la veritat i no el creurem. Confidència que podria considerar-se «confessió de part», i no afegisc ara «relleu de proves» com els advocats perquè no cal: el lector ja sap que si hi hagués mil maneres de dir la veritat i només una de mentir, Cantó la trobaria.
