Ell era aquell que es deia Ausiàs March. El nostre clàssic per excel·lència va morir un 3 de març de 1459. Home de caràcter introvertit però amb una personalitat forta i arrogant. Nasqué en 1400, escrigué poesia, serví en la cort ducal de Gandia, guerrejà al costat del rei, participà en política, ensinistrà falcons, transformà els cultius a Beniarjó, s’enfrontà a altres nobles, visqué una vida amorosa intensa i finalitzà la seua vida al Cap i Casal del Regne. Home vitalista, de lletres i d’armes, conjugà el món rural i el món cortesà vivint a cavall entre el camp i la ciutat.
Gràcies a la documentació treta a la llum per Jesús Villalmanzo coneguem molts aspectes de la seua vida. Amb 15 anys va assistir a les Corts Valencianes on probablement conegué a Fray Vicent Ferrer i a Benedicte XIII. Mantingué un tracte personal amb Alfons el Magnànim amb qui compartia aficions com la caça i la literatura. Va rebre una formació llibresca i cavalleresca fonamentada en la pràctica de l’equitació, el rem, el llançament de javelina així com recórrer muntanyes. En 1420 es va incorporar a l’armada del rei Alfons el Magnànim; va combatre en les illes de Còrsega i Sardenya, participà en la presa de la ciutat de Calvi. Més tard va lluitar contra els pirates nord-africans a Sicília i conquistà l’illa de Querquens. Se’l coneixia amb el malnom de «lo potrós», probablement per un defecte físic que patia causat per una hèrnia. El rei el va recompensar amb privilegis jurisdiccionals sobre els senyorius de Beniarjó, Pardines i Vernissa. En estes terres implantà el cultiu del sucre, construí un molí i una sèquia que encara actualment porta el seu nom. Es casà amb Isabel Martorell que va morir al poc de temps. Després necessità dispensa papal per a casar-se amb Joana Escorna ja que pertanyia a una família emparentada amb la seua. Mantingué lluites amb nobles, arribà a patir un arrest domiciliari per un enfrontament defenent un dels seus fills bastards. La tasca com a senyor feudal també li provocà més d’un disgust.
Als 25 anys va començar a escriure poesia. Del temps present no se sentia amador. Desitjava allò que no podia ésser i se sentia vençut per l’amor que es convertia en el seu enemic i el comparava amb un joc de daus. Ell no el comprenia i pensava que es podia morir per amor. Mentre tots estaven de festa buscava sepulcres i interrogava ànimes escrivint de nit amb la llum d’una espelma. Temia la mort perquè significava absentar-se de la seua estimada. Deia que qui no estiguera trist que no s’ocupara dels seus versos. Reconeixia que el seu pecat era amar bojament. Interrogava al món per trobar respostes i arribava a la conclusió que, el món és roí i no pot mostrar menys pietat. S’identificava amb el condemnat a mort, amb el malalt i amb el foll.
Ausiàs es va desmarcar de la poesia provençal i va escriure en valencià, versos aspres, profunds i conceptuals. Cuidava molt les formes amb una versificació perfectament rimada i mesurada. Home culte, tenia un gust especial pel classicisme. La poesia per a March era un instrument de confessió. L’estil d’Ausiàs March estava ple de metàfores i comparacions marines. Ahir, hui i demà Ausiàs serà per sempre un vent valencià d’estima i passió, una ona de poesia i una vela en un mar tempestuós i calmat.
