Ve al cas de l'actual i actiu 8 de març, la memòria de l' Afrodita de Cnido, que de manera sumària sol ser designada com la primera -la primera en el temps i al primera en el concepte- estàtua d'una figura femenina nua d'alçada natural. I amb tal condició, la primera representació escultòrica d'una deessa amb figura humana. Resulta, en canvi, curiosa la seua paradoxal història: mentre que l'obra original de Praxíteles es va perdre -diuen els experts si va ser a Constantinoble-, és una de les més reproduïdes al llarg de la història, i és segur que demà dia 8 de març, la seua reproducció més reconeguda i magistral, la del Museo Nazionale de Roma, hi serà contemplada, vista o aguaitada, per milers de persones, homes i dones, joves i grans, d'Itàlia i del món.
Serà observada seguint actituds i pautes, perquè tota civilització és una «civilització de la mirada», segons encerta Mary Beard en el seu recent llibre, on conta la bagatel·la llegendària de les tres mirades d'home, evocant una vella contalla grega: el debat entre un cèlibe, un heterosexual i un homosexual (sense entrar en els matisos patriarcals que tals conceptes han viscut al llarg dels temps). En tot cas, la seua perfecció corporal és multidimensional, i tant pretén de comunicar vista o tocada des de davant com des de darrere o de biaix, i deixa en l'aire una qüestió de temps: ¿la deessa, la dona, figura una postura passiva per a ser mirada, o està en acció i es comunica a l'espectador o l'espectadora? Així, la seua mà dreta posada damunt del seu pubis, ¿l'oculta defensivament, o bé interpel·la a l'espectador el lloc on està mirant? Potser depén de la funció de la mirada: de la seua activa mirada, no del tot freda, ni del tot melancòlica, ni del tot furiosa, com un catàleg actual i actiu.
Que siga la deessa Afrodita un cos de marbre esculpit per un home, pot decantar la balança cap a la secular objectualització, la cosificació del cos de la dona, de manera modèlica segons Praxíteles i des de l'art hel·lènic, com a imposició permanent i vigent fins ara. En canvi, si transcendim el tràmit de bellesa inefable que transmet l'estàtua, que Afrodita esdevé activa, mira i fins i tot interroga, ja s'ha rebel·lat -subjecte, ciutadana model de rebel·lió i de llibertat.
Tot això era, és i serà així. Són tals les barbaritats patides per les dones, i per motius tan bàrbars o tan pretesament subtils però destructors públics o íntims de vides, de treballs, de les menudes, anònimes circumstàncies diàries, que pareix possible vincular les vagues i manifestacions necessàries de demà, dia 8 de març, amb la serena bellesa d'amor i de fúria d'Afrodita.
