Si Arnold Hauser, l'eminent crític d'art marxista, alçara el cap segur que incloïa en la seua Sociologia de l'art el Solenoide de Mircea Cartarescu. No he estat mai a Romania ni conec personalment cap romanés (qüestions que hauré de resoldre) però vaig assistir, en la més absoluta de les ignoràncies, a la transmissió televisiva d'una revolució i d'una execució gairebé en directe en un país tan desconegut com qualsevol dels que formaven part de l'Europa comunista.
De sobte, aquell silenci dellà que, a més de dur-nos imatges lúgubres de despietats agents de la KGB (no se sabia res de la Securitate) enfrontant-se a seductors James Bonds, ens havia concedit la gràcil Nadia Comaneci a les Olimpíades de Montreal, esclatava en corregudes escapçades, tancs als carrers, flamarades de bales de fusells sortint des de finestres repetides en una successió d'edificis grisos i monòtons, i unes declaracions de llibertat i un posterior judici sumaríssim, tan suat tot que frega el surrealisme de pel·lícula B. Aquell home uniformat de barba canosa i dures faccions, Cristopher Lee rediviu, que apareixia, gairebé alhora, al costat de l'intel·lectual que cridava a l'emancipació i al costat del tribunal militar per nugar el parell de vells que anaven a perdre la vida cosits a tirs, s'antullava un ser fantasmagòric, com tot aquell desolat país.
Tres anys enrere, els jugadors d'un Futbol Club Barcelona desconegut havien caigut víctimes d'una picada al coll d'algun sarcopte arribat dels Càrpats, qui sap si amagat entre els demodés cabells beatleans d'un tal Lacatus o confós entre els humors liqüescents d'un espigat Belodedic, que els vessaria anys a venir pel Mestalla. Quan allà, a Sevilla, celebraren aquella estranya final de Copa d'Europa i rodaren vora les grades perplexes del Sánchez Pizjuan, se sentiren com a casa, desenfocats i narcotitzats, coberts d'una pàtina metafísica, diluïda per sempre la barrera entre la realitat i la fantasia. Ja a casa, sabedors d'un món aleatori, tornarien al psique i no acabarien de creure's els cossos pudents de Timisoara, d'on era nat Hauser, en un país d'estàtiques ànimes en pena.
I ara Cartarescu m'envaeix. Em fixe en una vaporosa companya de feina, una nova Comaneci romanesa, que flota pels corredors, amb un hipnòtic abric roig, sempre en alífer moviment. I de vesprada sent, al·lucinat, les manifestacions d'un rabassut Pérez de los Cobos que confon la gent amb grups de masses. Fantasia... o realitat?
