Tot començà amb una pintada «grafiada toscament amb brotxa i pintura blanca, saltava a la vista des de distints angles en aquell espai ample, lliure d'edificacions, que configurava una extensa era a tocar de les primeres cases del poble». Els autors, uns xicons adolescents, es pelaven cada dia els genolls jugant a futbol en aquella era atrotinada no apta per a rebre l'impacte dels qui, amb deler de tocar la pilota, s'estampaven a rebolcons contra el formigó del paviment. No sabien que, en pintar «Queremos campo!», trencaven la por i un llarg silenci de massa anys. Va ser una acció èpica i que es va preparar a consciència i va ser la primera pintada a Corbera des del temps de la República. La segona ja vindria uns anys després i no demanava un camp de futbol, demanava unitat. I ho feia, com no podia ser d'altra manera, amb la llengua de la terra: «Treballadors unim-nos. Capitalisme no».
Així, comencen les memòries que Enric Banyuls ens ha deixat als possibles lectors amb el títol Crònica parcial i que abraça un període de temps que va del 1971 al 1987 i que ens conten, en primera persona, les darreres flamerades del franquisme i la Transició a Corbera. Unes vivències polítiques que podrien ser les mateixes que les de molts joves de qualsevol poble del nostre país. Es tracta, per tant, d'unes vivències compartides per una generació molt concreta que, com l'autor, hagué de fer moltes coses, massa coses. En el llibre, no trobareu vivències personals ni massa coses de la faceta musical, ni pictòrica del seu autor. Només hi trobareu la batalla cívica i política, malgrat que Banyuls no ha sigut exactament un "polític". Una crònica amable i lúcida d'un jove que viu les inèrcies d'un franquisme moribund que no acaba de morir i l'aparició d'una democràcia que no acaba de nàixer del tot. És la crònica parcial d'una persona senzilla que es polititza i lluita buscant formes de somoure la societat en què vivim: «He estat sempre un privilegiat 'sense ofici ni benefici'. No sóc ni he estat mai un ciutadà exemplar ni pretenc reivindicar tal consideració; això no es pot canviar per molt que m'hi entestés. Fuster solia dir que no no hi ha més cera que la que crema».
El llibre és el cinqué de la col·lecció moment memorialística (Alfons el Magnànim) que, molt encertadament, dirigeix l'escriptor Xavier Serra. Una col·lecció que ja compta amb Diari de Sotaia, de Joan Pellicer; Memòries de les meues vicissituds polítiques des de 1820 al 1836 de Marià Cabrerizo; Camil Albert. Memòries de la viuda d'un anarquista de Matilde Gras; El temps guanyat. Memòries d'un mestre valencià de Vicent Esteve Montalvà.
