Tot i que el número de manifestants espanyols fou escàs, més de cent mil catalans sota el lema «L’autodeterminació és democràcia» a la capital de les Espanyes és un esdeveniment que la història no contarà amb majúscules, però sí amb sucoses notes a peu de pàgina. Un fet que els apologetes del franquisme coronat -corifeus mediàtics i derivats- han ignorat. Com si visquérem en dimensions paral·leles. Vaja, que aquells que s’informen pels mitjans de l’Altiplà que formen una mena de pyme catalanòfoba creuran que no hi hagut cap manifestació, sinó una cua de gent per a comprar loteria del «Día del Padre» en Doña Manolita.
Com un iceberg, s’hi ha manifestat la huitena part, però hi estaven de cor les set restants que aposten pel dret a decidir sobre la forma d’Estat; front a l’Espanya intolerant que té presos polítics, que penalitza la desobediència pacífica, que dia a dia i gota a gota qual erosió d’aigua rosega la democràcia, i on la figura de Felip VI és cada cop més qüestionada. Diran que faig una versió setmesona, és a dir, incompleta; més o menys que la versió Walt Disney que ens ha venut l’Espanya borbònica? Doncs, vegen aquesta reflexió com una manera de compensar-ho; i també com un pessic de monja a aquells que, en sentir «dret a decidir», posen cara d’Aznar en plena distensió d’esfínters.
Quant als intel·lectuals, actors i actrius espanyoles -tan contestataris ells, tan compromeses elles-, on són? On són les nostres Vanessa Redgrave, que abandona el Partit Laborista indignada pels abusos policials a les manifestacions? I els George Clooney, que busquen solucions al conflicte de Darfur? I les Susan Sarandon, que bramen contra la política migratòria de Trump? I les Daryl Hannah, detinguda per defensar la natura? I els Sean Penn? I els Tim Robbins? I els Cindy Sheehan? Conteste com el baciner que et deixa un llibre d’Agatha Christie mentre et diu a cau d’orella: «l’assassí és el majordom». Doncs bé, els nostres comediants estan fent cua: a la fila de les subvencions.
