L'aposta del MuVIM, el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, pel cicle expositiu «Mare dels Desemparats» està demostrant-se ben útil en termes socials: no només parle de l'altíssim nombre de visitants, sinó també de la satisfacció —generalitzada— que pot copsar-se cada vegada que es realitzen visites guiades. Com havíem augurat en inaugurar les mostres, els visitants catòlics hi troben tot el que esperen i prou coses més, i la resta de persones hi troba els motius que expliquen —que permeten entendre— les dimensions externes al fet religiós que defineixen, també, la Mare de Déu dels Desemparats.
Tot això en el benentés que cadascuna de les persones que guiem només fem servir un únic discurs, una única narració amb independència que els destinataris de les visites siguen grups conformats aleatòriament, o feligresos de parròquies, o membres de col·lectius de partits d'esquerra, o estudiants universitaris. Una sola narració és possible perquè la recerca que ha permés realitzar les tres exposicions no ha tingut ni apriorismes ni autocensures, i perquè la posada en escena de tot plegat s'ha meditat molt i molt: ens ha presidit la voluntat de procedir sine ira et studio i sota la presidència d'aquell benemèrit aforisme de Joan Fuster on s'afirma que «en el diàleg, més important que parlar és el que altres ens diuen».
En efecte: el cicle «Mare dels Desemparats» és el resultat d'una mena de diàleg a través de generacions entre —d'una part— els investigadors i les possibilitats pedagògiques del nostre temps i —de l'altra— les fonts dels segles pretèrits i la bibliografia de caràcter apologètic, que, si com és ben lògic, s'han analitzat i contrastat a la llum de la crítica històrica i sociològica, en cap cas han segut amagades. Per això, des de la sensibilitat, i amb la cura en les formes per bandera, en les tres exposicions podem parlar de totes les qüestions transcendents al voltant de la Mare de Déu dels Desemparats al llarg últims sis segles de la seua existència. Així, en dos de les mostres —«Dels marges al centre» i «Del centre al cim»— parlem del poder, polític i religiós, amb què la imatge ha aparegut vinculada des de l'Edat Moderna i fins als nostres dies. En la primera de les exposicions parlem, igualment, de l'obra social de la confraria dels Innocents —nascuda en la perifèria geogràfica i social de la ciutat, en temps medievals de radical absència d'«estat del benestar»— orientada finalment envers un grapat de sectors socials desfavorits; una confraria d'homes i dones que va trobar en la Mare dels Desemparats el símbol amb què guarir-se. En la tercera exposició —«La imatge multiplicada»— ens fem ressò de la transversalitat de la icona entre el «poble menut», així com de la presència en la quotidianitat del Poble Valencià dels dos últims segles.
En eixir de visitar el cicle expositiu, en acabar l'extens recorregut, el públic pot ser conscient de la resignificació de les imatges religioses en el món dels nostres dies: la Mare de Déu dels Desemparats, el «cim» de les advocacions valencianes a hores d'ara és, al mateix temps, una icona amb moltes connotacions positives per a persones que no participen de la confessió catòlica.
Però, és clar, que traure les esmentades conclusions, o moltes altres, exigeix l'esforç de fer-se present a les exposicions. I és molt cert que hem pogut saber de l'existència de persones que no ens han volgut visitar. Entre aquestes, volem detenir-nos en les que fan servir argumentacions sorprenents de totes totes: que la Il·lustració (el moviment inspirador de l'expressió «Segle de les Llums») seria antitètic al fet religiós i que, així, no podria explicar-se de cap de les maneres que un museu com el nostre, «de la Il·lustració», de titularitat pública, pagat amb fons econòmics d'un estat no confessional, enllestira una iniciativa com la que ens ocupa. Encara no m'he recuperat de l'ensurt; encara no em crec que puga pontificar-se —d'aquesta manera— al respecte: si fem cas de l'assertivitat dels esmentats «no visitants», ¿què seria de la reivindicació de la Il·lustració a València? ¿Il·lustració valenciana sense catòlics com Gregori Mayans, el jesuïta exiliat Juan Andrés, o Pérez Bayer? ¿Què seria de la I·lustració a Astúries, Galícia, Catalunya o Itàlia si fem desaparèixer de la comptabilitat els seus membres catòlics? ¿I com entendre la Il·lustració a Alemanya —l'Aufklärung estricta— sense els seus partíceps protestants? ¿Llancem, doncs, Immanuel Kant per la finestra? ¿I esborrem de la història Moses Mendelsshon, l'encarnació per antonomàsia del Segle de les Llums al si del judaïsme, la Haskalà?
Considerar Il·lustració i religió com a móns antitètics suposaria ignorar el ventall, la gradació enorme, de les conductes il·lustrades envers aquesta qüestió, on —per suposat— els deïstes i els ateus materialistes van marcar indeleblement la percepció que tenim d'alguna de les escoles «territorials» com ara, ben destacadament, la de França; però considerar i valorar les aportacions d'aquests últims pensadors —incloent en la nòmina els coneguts com a «ultres de les Llums»— no pot significar menystenir i fins i tot ignorar les dels altres. Per dir-ho clar i ras: Il·lustració i religió van ser compatibles llevat del parer de, només, una part dels il·lustrats i de l'actuació anti-il·lustrada dels religiosos integristes.
El MuVIM, així doncs, ha fet el que li tocava fer: amb la participació de prestadors institucionals —l'Arquebisbat de València, el Museu Marià (MuMa), l'Ajuntament de València, etc.— i privats, posar a l'abast de persones de tota ideologia i condició una història, molt interessant i rellevant, de sis-cents anys d'existència, que va començar justament en els mateixos terrenys que ara ocupen el museu i i les altres dotacions del Parc de la Cultura (o jardí de l'antic Hospital). Les portes d'aquestes exposicions, decididament irrepetibles, estan obertes fins al 31 de març.
