El romanç més interessant d'Eslovènia és el de Lepa Vida. La bella Vida està rentant els bolquers del seu fillet a la vora de l'Adriàtic, quan d'un vaixell baixa un musulmà i li demana que se'n vaja amb ell a Espanya, on la reina la demana per a ajudar a criar un príncep. Ella abandona el seu marit malalt i el fillet, i acaba el romanç en un palau com a dida, però envaïda per la nostàlgia de la terra, de l'amor i de la vida. És així segons la bella versió del més gran poeta eslové, France Preseren, fins que l'anhel dels somnis impossibles i d'un món millor es manifesta en la versió contemporània d'Ivan Cankar, en què el motiu popular es trasllada als destins d'una sèrie de desheretats que viuen en una vella fàbrica sucrera.
Un dels romanços catalans i valencians més universals és aquell que comença «A la voreta del mar / hi ha una donzella», o variants semblants: si no el coneixes o no te l'han ensenyat a escola, ja estàs tardant a buscar-lo i civilitzar-te. La més menuda de tres germanes, una marinereta que «està brodant un vestit / per a la reina», veu arribar un vaixell de vela: el mariner li proposa o li ordena de pujar-hi, i així «no sou marinera no / que sereu reina. / que jo sóc el fill del rei / de l'Anglaterra».
Els uns i els altres raptes -d'una dida, d'una reina, d'una filla- són màgiques explicacions mítiques del destí, consoladores de l'exili o la mort, al mateix territori de la mar Mediterrània, prefigurant una de les tragèdies més actuals i persistents del món: el Mare Nostrum -com podia dir-se'n abans-, no solament sotmés a la contaminació, sinó convertit en cementiri permanent, mentre el vaixell d'Open Arms queda varat al port de Barcelona, i ja quasi hem oblidat que acollírem l'Aquarius al port de València, o la nau Mare del Loreto de santa Pola solcant les aigües de la solidaritat.
Abans o després d'aquells romanços, Shakespeare havia posat en una de les seues obres poc conegudes, Pericles prince of Tyre, una història de navegacions entre el destí d'un pare, una mare, i una filla, entre la tragèdia, l'opressió, i el reconeixement del viatge de la vida.
I ara mateix, amb el títol de Maremar -pres d'un disc de Lluís Llach, i cal recordar-ho, d'un llibre de Josep Piera, creacions coincidents de l'any 1985-, unes veus i uns cossos vibrants han reunit tot això i ho recorden pels escenaris teatrals del país. No són romanços ni excuses, és el Mediterrani ara térbol, és Europa ara fent-se a péntols, i ací estem.
