Un dels romanços catalans i valencians més universals és aquell que comença «A la voreta del mar / hi ha una donzella», o variants semblants: si no el coneixes o no te l'han ensenyat a escola, ja estàs tardant a buscar-lo i civilitzar-te. La més menuda de tres germanes, una marinereta que «està brodant un vestit / per a la reina», veu arribar un vaixell de vela: el mariner li proposa o li ordena de pujar-hi, i així «no sou marinera no / que sereu reina. / que jo sóc el fill del rei / de l'Anglaterra».
Els uns i els altres raptes -d'una dida, d'una reina, d'una filla- són màgiques explicacions mítiques del destí, consoladores de l'exili o la mort, al mateix territori de la mar Mediterrània, prefigurant una de les tragèdies més actuals i persistents del món: el Mare Nostrum -com podia dir-se'n abans-, no solament sotmés a la contaminació, sinó convertit en cementiri permanent, mentre el vaixell d'Open Arms queda varat al port de Barcelona, i ja quasi hem oblidat que acollírem l'Aquarius al port de València, o la nau Mare del Loreto de santa Pola solcant les aigües de la solidaritat.
Abans o després d'aquells romanços, Shakespeare havia posat en una de les seues obres poc conegudes, Pericles prince of Tyre, una història de navegacions entre el destí d'un pare, una mare, i una filla, entre la tragèdia, l'opressió, i el reconeixement del viatge de la vida.
I ara mateix, amb el títol de Maremar -pres d'un disc de Lluís Llach, i cal recordar-ho, d'un llibre de Josep Piera, creacions coincidents de l'any 1985-, unes veus i uns cossos vibrants han reunit tot això i ho recorden pels escenaris teatrals del país. No són romanços ni excuses, és el Mediterrani ara térbol, és Europa ara fent-se a péntols, i ací estem.
