Dijous passat, 21 de març, es va celebrar primaveralment el dia de la poesia, una iniciativa planetària de la UNESCO. Una bella iniciativa que intenta vivificar o aparaular la poesia, visualitzant-ne i oralitzant-ne els mil-i-un sentits que té per a la humanitat: emoció, pensament, música, companyia... M'agrada dir que si les persones llegiren o sentiren més poesia és probable que aquest món anara millor, perquè la gent aprendria quines són les veritats que ens fan humans dialogants, persones obertes, companys aparaulats; i més nosaltres mateixos des del respecte a l'altre, que sempre és diferent.
Aquesta reflexió poètica la faig després d'haver compartit una vetlada a Benissa, divendres passat, i haver participat d'un diàleg dedicat a fer conèixer Ibn al Labbana, un poeta andalusí del segle XI (és a dir de fa uns mil anys) que va nàixer en aquesta població de la Marina i que va escriure la seua obra en àrab clàssic. Un diàleg i unes reflexions necessàries per a comprendre no solament qui som com a poble, sinó quina és la història del país que habitem, ara que hi ha uns que es dediquen a proclamar velles croades o «reconquistes» no sabem ben bé contra qui.
Cal dir que Benissa, com tot el territori de les Marines, i encara més, tant cap al nord com cap al sud i mar endins, formava part fa mil anys del regne de Dénia, una de les taifes andalusines que un savi arabista va definir bellament com unes «repúbliques italianes amb turbant». No és ara el moment de seguir contant aquesta història llunyana, però sí de dir-vos que aquest món jo el vaig descobrir fa molts anys gràcies a la poesia, precisament, i a poetes com Ibn al-Labbana, capaç de crear composicions que igual cantaven el goig de viure com la tristor per la mort d'un amic, el dolor o la pena per l'exili inevitable. Tot un paisatge d'emocions, de sentiments, que humanitzaven un territori abans indiferent, per no dir mut, o silenciat a la força.
Així, sabent-me hereu de paraula i descendent per tradició dels que habitaren després aquest país, admire la bellesa i respecte la cultura andalusines. Perquè, a la seua manera, van estimar aquest paisatge d'horitzons mariners on els pins creixen i els ametlers floreixen vora mar, i on aquells que els habitem sentim els cants i els encants de la paraula poètica. Com va quedar lluminosament clar la nit del divendres passat a Benissa.
