Diumenge passat, la multitud avançava cap al nord, per camins d'asfalt entre ribassos i sequioles, i tarongerars sense collir.
Amb els rituals religiosos i polítics ordenats o ignorats, l'anecdotari del camí unànime travessa un riu Sec, en la Plana erma d'aigua. Poc després, s'atura en una ermita, on es practica la gastronomia realista: antigament, consumint «figa i doset»; i ara, amb finalitat educativa o alcohòlica. I després, tal com en la vida passa a tot arreu, una costereta fins a un tossal coronat per un antic castell andalusí, i una ermita originària del destí dels 150.000 protagonistes.
Un sol amable saluda la terra mancada d'aigua, en canvi climàtic cap a la desertització. I la jornada es dispersa en les facècies i les converses pròpies d'una assemblea municipal, inversemblant i gojosa: algun matís religiós, un civisme caòtic i resistent, una ecologia pràctica i sentimental: el món va mal, però ací estem.
I no des d'ahir, sinó que per a tots els protagonistes de la plàcida aventura del diumenge -els qui venen «del nord, del sud, de terra endins, o de mar enllà»-, l'excusa de la jornada es remunta al segle XVIII, i al XIV, i fins i tot a les conseqüències d'un document poblacional -i les llegendes que es vulga-, signat el 8 de setembre del 1251 per Jaume I a la ciutat de Lleida. ¿Lleida? Curiós. Mentre la multitud torna cap a la ciutat a divertir-se, s'estén la notícia: el C.D. Castelló ha guanyat 0-1 al camp de la U.E. Lleida. Pot resultar un èxit crucial per a l'immediat i incert futur.
Mentrestant, Òscar, el nebot del caminant cronista, es troba a Moçambic fent possible l'aigua clara i la salut en una catàstrofe terrible i ignorada. I el seu fill Ximai, de mare xinesa, camina per primera vegada per la Plana especial del planeta. I Xipell, el dibuixant de Levante, hi ha identificat els rotllets que decoren les canyes ajudants dels caminants, amb la Magdalena de Proust.
El camí anual entre hivern i primavera, anònim i exultant, s'expressa en cançons creades segons la llei d'antigues tertúlies i borratxeres. Diu l'una: «Les penes són no tindre sou ... Roda i cavil·la a qui demanes / deixa't les banyes / i busca qui et deixe diners. / Paga el semestre al propietari / de lo contrari perdràs molt més. / Sí, sí, sí, en lo segle que estem / fa falta treballar per a poder menjar. / Molts, molts, molts, es creuen ser senyors / perquè dels llauradors ningú en fa cas».
I diu l'altra: «No en volem cap / que no estiga borratxo». I, per dir-ho clar, «som els més borratxos de tot Castelló».
