Han passat les Falles i malgrat l'esforç de tantíssimes persones i col·lectius, ens ha quedat el mal sabor de boca que et deixen les actuacions que t'han ferit o que t'han avergonyit.
Durant uns dies, hem sigut testimonis de la indecència. Després d'hores de revetles, d'ingesta d'alcohol i d'aliments, de crits i de cants, quan els noctàmbuls consideraven que era hora d'abandonar els escenaris cedits generosament per l'ajuntament, pel barri, pel carrer, en definitiva per la ciutadania, la ciutat desplegava la seua cara més nauseabunda. Monuments xops de pixum. Muntanyes de deixalles abandonades per qui no ho permetria de cap manera a sa casa. Explosions de sorolls d'alta intensitat orquestrades per salvatges que exigeixen silenci d'ultratomba quan volen veure el partit, bressolar la criatura o, senzillament, reposar després d'un dia de treball. Per què ho consentim? És falta d'autoritat? D'educació? D'estima? O una barreja de tot plegat?
Sovint, l'espai públic s'assembla a un territori salvatge, com aquelles enormes planures que Europa va trobar en la seua conquesta de l'oest americà i on va creure que tot hi estava permés. És això, València en Falles? Un espai on hem de conviure una ciutadania que vol continuar amb la seua vida quotidiana i festiva, i uns miserables que aprofiten l'ocasió per vomitar a l'aire la seua indecència? Haurem de reclamar més mesures de contenció cada vegada que el calendari festiu ens amolle a la via pública amb les nostres borratxeres i converses a brams a altes hores de la nit? Què passara quan algú exigisca mà dura per evitar que l'any que ve torne l'infern de Dant a les nostres portes? Protestarem per les prohibicions i el control? Parlarem de llibertat perduda? Direm que la ciutat ha esdevingut una presó?
Què esperem per canviar la direcció del vent? Qualsevol intent d'anàlisi profunda serà benvingut. Ens calen urgentment mesures sensates i generoses per sanejar una celebració que corre el risc de morir d'èxit. Ja no ens val desinhibir-nos de les responsabilitats ni buscar els culpables fora; ja no ens fan profit els desaires ni les rebequeries. En aquesta magna obra que són les Falles, cada actor i actriu ha d'assumir el seu paper i unir esforços amb la resta de l'elenc perquè el públic quede satisfet de l'espectacle.
Pensem-ho bé i actuem de pressa. No siga que un dia, la immundícia que hem anat acumulant pels carrers acabe rebotant-nos a la cara.
