Convé deixar clar d'entrada que els conflictes urbans no resolts, enquistats, a la ciutat de València deriven de la decisió de no revisar el PGOU de 1988. Afecten a cinc sectors d'ús majoritari residencial: Benimaclet, Grau, Font de Sant Lluís, la Punta (ZAL) i la Torre (Sociòpolis). N'hi ha més, de distinta naturalesa: o bé infraestructurals o vinculats a grans equipaments (el túnel passant, el seu èmul el túnel submarí, l'accés nord al port, l'ampliació de la V-30, l'operació Puerto Mediterráneo, hui INTU, la Dàrsena Vella€) però ara per ara ens centrarem en les zones d'expansió residencial.
D'aquestes cinc qüestions calentes, tres provenen directament del Pla General de 1988: Benimaclet, el Grau i la Font de Sant Lluís, si bé aquest últim és el resultat d'un canvi d'ús, ja que el sector en principi estava destinat a serveis del transport ferroviari. Els altres dos, la Punta, on es pretén ubicar una ZAL, o la Torre, on se situa Sociòpolis, són actuacions extraplà, o millor dit, contraplà, en oberta contradicció amb el que estableix el PGOU. En el cas de la Punta, a més a més, l'operació arrossega tres sentències judicials anul·latives, però malgrat això, i contra tota lògica, l'Autoritat Portuària pretén imposar-la.
Totes tenen algun tret en comú: la claudicació de l'autoritat municipal a la seua cancel·lació, fins i tot a una modificació en profunditat; la renúncia a plantejar batalla i donar-les per perdudes. La comparació amb altres casos, on el mateix govern municipal ha actuat amb decisió (el Cabanyal, el Botànic, la Ciutat Vella...) o el canvi de paradigma en accessibilitat i mobilitat, en l'ús de l'espai públic, revela que sí es pot, si es vol.
Cadascun d'aquests casos es troba en una situació diferenciada. A Benimaclet i el Grau no s'han mamprès les obres de transformació física i s'han incomplit tots els terminis concedits al concessionari, l'agent urbanitzador. La desqualificació podria ser objecte d'una mesura anul·lativa, com es va fer amb el pla que amenaçava el Cabanyal.
Les operacions de Sociòpolis i la Punta tenen més elements en comú del que a simple vista sembla. Ambdues són iniciatives públiques, finançades i executades des de l'Administració. Sociòpolis està parcialment edificat, mentre que la Punta continua desocupada, amb un destí més que incert atesos els revessos judicials que acumula. Ambdues haurien de ser objecte d'un debat ciutadà obert i de la presa en consideració d'alternatives als projectes actuals. Tant en el cas de Benimaclet com de Sociòpolis l'argumentari en la seua defensa parla d'un model de ciutat alternativa, de la transició entre l'horta i l'urbà, un al·legat mistificador que pretén ocultar el que en realitat no és sinó una altra actuació d'urbanització, d'expansió urbana, amb altes edificabilitats, un pelotazo més.
La Font de Sant Lluís ha conegut les propostes més destrellatades des de l'abandó del destí ferroviari, que van des d'una pista coberta d'esquí (Neutopía) fins a un megacentre comercial signat per Bofill (Oceanic). Recentment, s'ha llançat un globus sonda: Turianova, impulsat per un fons voltor d'inversió alemany, que planteja la construcció de 1.300 habitatges i quasi 8 hectàrees d'usos terciaris, encaixonades entre la V-30 i el ferrocarril a Barcelona. En aquesta zona s'hauria de recuperar l'ús ferroviari amb la construcció d'una estació intermodal metropolitana, que evite el malbaratament de la construcció del túnel passant per als trens d'alta velocitat: una proposta alternativa que hem mostrat recentment en aquest mateix diari («Soluciones de futuro para la travesía ferroviaria de València», 17-2-2019).
En les cinc operacions, el model urbanístic proposat no deixa de ser un remake obsolet de les formulacions de l'urbanisme racionalista més ranci, tot i que de vegades es disfressa d'una verborrea que combina la passarel·la del star system arquitectònic amb l'espuri ús de vocables pseudoecologistes.
La revisió del pla general, que enguany compleix el trenta-unè aniversari, hauria pogut solucionar aquesta enverinada herència, però que no servisca aquest desistiment com a lament, i menys com a excusa. Es pot i s'ha de reconsiderar la necessitat, viabilitat i conveniència d'aquests cinc zombis urbans. Si de veritat s'aposta per un nou paradigma urbà, basat en la sostenibilitat, en el no-creixement, aquests cinc fantasmes urbans sobren, en la formulació actual no són admissibles i s'han de reconsiderar.
