De menuda em costava trobar llibres. La literatura juvenil és molt recent; escriure pensant en una lectora jove és una novetat per a les editorials. Les adaptacions de les novel·les clàssiques, les rondalles i faules i, sobretot, la literatura de viatges, un dels gèneres literaris que més m'agrada, conformava la meua biblioteca.
És molt curiós l'origen de la paraula 'viatge', del llatí 'viaticum' (via) i que ens dona també la paraula 'viàtic': «provisió, en espècie o en diners, que es prepara la persona que fa un viatge» i el «sagrament de l'eucaristia administrat als cristians que es troben en perill de mort». Viatge, per tant, ens remet del camí al trajecte: «anada a un lloc, a una població, a un país» o la «visita que es fa a una població o a un país distant per a conéixer-lo, realitzar alguna funció o divertir-se».
És interessant com passem de l'espai al temps i el convertim en un sinònim de 'vegada': «No és el primer viatge que em passa això» o per metonímia (el contingut pel trajecte): «càrrega o pes transportat d'un lloc a un altre d'una vegada. Ja hem descarregat tres viatges d'arena».
El mateix concepte de viatge ha variat al llarg del temps, de l'èxode (l'eixida dels israelites d'Egipte) que dona nom al concepte d'«emigració en massa» a la peregrinació: «anar en pelegrinatge a un santuari» com fan encara els pelegrins de les Useres des del segle XIV en una romeria entre la població i el santuari de Sant Joan de Penyagolosa o el que feia sant Vicent Ferrer, «anar per terres estranyes, de poble en poble» mentre predicava usant el valencià per tot Europa.
El concepte de viatge lligat al plaer naix amb el Grand tour, amb què joves benestants anglesos descobriren la cultura clàssica del Mediterrani. L'aparició del ferrocarril ampliarà l'espectre social dels viatgers i apareixerà la figura del turista. He deixat per al final la paraula que, per a mi, designa el viatge per antonomàsia, l'odissea: «successió de peripècies, d'aventures, de desgràcies i d'esforços sofrits abans d'aconseguir el que algú es proposa». Elies Monxolí, en la seua colpidora versió 'Odissea, el viatge de ningú', demana que el viatge siga llarg, ple d'aventures i amerat de saviesa perquè quan viatgem no només descobrim nous paisatges i costums, sobretot el que fem és descobrir-nos a nosaltres mateixos.
