Ja queda menys d'un mes per la primera tongada electoral. El darrer diumenge d'Abril els electors estam cridats a les urnes per triar diputats i senadors, i els valencians, a més a més, també hauran d'optar per quina mena de Govern volen pel País Valencià. Legalment la campanya té una durada de 15 dias, però des de fa temps al primer rumor de convocatòria electoral tots els partits esmolen les espases i comencen a escampar tot un allau de promeses. I d'això que ara en diuen fake news, i que tota la vida hem dit mentides. Ja no distingim entre precampanya i campanya electoral, fins i tot hi ha partits que s'han passat tota la legislatura fent campanya, la majoria de vegades mentint, sense fer la feina per la que els havien votat.
A finals dels vuitanta, amb les primeres eleccions democràtiques, els partits més grans, els favorits del gran capital, es podien permetre el luxe de llogar places de bous o estadis de futbol i omplir-los fent venir, amb bus i entrepà de franc, militants i simpatitzants des de totes les contrades de la circumscripció, i, fins i tot, de més enllà. I tots els partits amb representació parlamentaria tenien i tenen un espaí gratuït als mitjans de comunicació públics. Espaís no amb massa audiència, eren i son una mica ensopidors.
Ara, alguns encara fan un gran mitin d'inici o fi de campanya. Però des de fa mesos es passegen per televisions i diaris, generalment de la mateixa corda, on periodistes afins i afalagadors els fan preguntes pel seu lluïment . Entren a les cases dels electors sense demanar permís i, sense cap vergonya, comencen a fer promeses, que saben impossibles de complir, i a mentir. Molts d'ells ja estan acostumats i saben que els seus electors creuen a ulls clucs tot el que surt de la boca de l'estimat líder.
Generalment, en gairebé totes les curses electorals, es prometen millores en matèria social, derogar lleis aprovades pels rivals polítics, i, especialment, creació de milers de llocs de treball, però tot es queda en foc d'encenalls. Ens volen vendre la «moto», o, com diem alguns, ens intenten comprar tan sols amb sopars de duro.
En aquestes darreres setmanes, hem escoltat un mal actor, ara polític, prometent salvar els nens valencians d'un inexistent catalanisme, la cap de llista d'altra formació de la dreta extrema promet eliminar la Conselleria de Transparència, i es normal que no estime la transparència, cap dels regidors del seu partit en l'actual Ajuntament de València, pot repetir perquè estan imputats per presumpte blanqueig de diners. Altres, com Suárez Illana es fa un embolic amb l'avortament mentint, tot dient que a Nova York es pot avortar després d'haver-hi nascut la criatura. El cap de llista de C's es passeja per la premsa dient que a TV3 han qualificat com a meuca a Arrimadas, i sap que menteix, mentre aquesta demana a Pedro Sánchez el cap d'Iceta perquè va parlar, amb el pas del temps, d' un possible referèndum a Catalunya. I la cirereta del pastis es la promesa d'Abascal de deixar que tots els espanyols de «bien» porten armes.
A mi el que em preocupa es que el poder econòmic està assaltant el poder polític. PP i PSOE han demanat, cadascú, trenta milions d'euros als bancs per finançar la seva campanya. I amb la dita llatina de do ut des, em sembla que, finalment, votarem uns noms, els dels polítics, però qui acabarà governant serà el gran capital. Això si, les llistes van plenes de militars i toreros. Sembla el casting de Gran Hermano.
