De tant en tant ens sorprèn una onada informativa que divulga o descobreix algun enclavament de la ciutat històrica que ha sofert ocultació, oblit o menyspreu. I no resulta estrany que s'acompanye de propostes orientades al seu rescat patrimonial. Però de vegades, es tracta de l'anunci d'un plat a punt de servir, cuinat a les fosques, amb presses i seguint una gastada recepta que defuig el debat previ, reposat i constructiu, a la recerca de sabors més complexos i matisats.

Una recepta simple que mai falla és la de despullar de qualsevol embolcall la pell d'un monument, encara que siga a trossos i mossos, i tot seguit, reconstruir 'en estil' -categòricament, si és gòtic- allò que li falte o estiga malmès. Amb la taula parada, posar-li objeccions, assenyalar dubtes sobre el resultat, és fer la punyeta, destorbar i donar la tabarra del no. Total per a res: endarrerir l'àpat augmenta l'apetència.

La recepta s'aplica amb 'segell d'autenticitat' i per això, el sabor arquitectònic del monument ha de ser previsible, sempre el mateix, amanit de pedra picada que serà la sal correctora de cada plat. Les innovacions posteriors es consideraran afegits a eliminar, sense necessitat de remetre's a les excepcionalitats de les Cartes del Restauro, tan punyeteres elles, doncs ací tenim la Llei del Patrimoni Cultural Valencià que empara i estimula aquest procedir. Si la ciutat es desfigura i el monument sembla un pegat de retalls, gens importa.

La Catedral de València és un dels monuments on aquesta recepta més es va imposar en el passat. Els resultats desiguals, de llums i ombres, i la valorització de la ciutat històrica en el nou context sociopolític de la democràcia van aturar la seua pràctica, però d'un temps cap ací, torna a triomfar i està replicant-se sense embuts. Ara se'ns anuncia traure a la llum exterior una porció de la part basamental de l'absis, eliminant la discreta configuració arquitectònica que delimita l'espai públic, és a dir, destruint l'únic front urbà de l'antiga plaça de l'Almoina que conserva certa coherència i emboca de manera suau el carreró entre la Seu i la Basílica dels Desemparats.

Segons el canonge conservador «serà com un regal de la Catedral a la ciutat per tot allò que València ha fet per ella al llarg de la seua història» però, deixant de banda aquest sarcasme, allò que València ha de sospesar és si es tracta o no d'un 'bon regal' i, per tant, si el vol o és millor rebutjar-lo ben educadament.

Per què despullar allò que una restauració interior, sense necessitat de destruir res, ens permetria examinar de ben prop i interpretar-ho adequadament, si es vol, amb l'ajut de les noves tecnologies? Preferim atipar-nos d'una visió directa, sense misteri ni esforç, a costa d'obrir un buit entre l'Arxiu General, rehabilitat no fa massa, i l'Obra Nova que fou víctima de la mateixa recepta? No estem prou embafats del regust pintoresc del carrer Miquelet? Paga la pena substituir el contorn de la Catedral per una reixa per la qual es diluïsca la forma urbana i acabe de rebentar-se el poc que ens queda del teixit constitutiu del nucli civil i religiós de la Ciutat Vella, trencat fins la tragèdia en l'actuació de l'Almoina com si res haguérem aprés del pretèrit desficaci consumat a la plaça de la Verge?

Són preguntes que abans de formular-se ja tenen en contra la sentència dels tòpics més recurrents: les edificacions són 'postissos' sense cap valor, amb una façana poc antiga que 'encara no té ni dos-cents anys' i tan pobra en l'expressió decorativa ('neoclàssica', com si fos un pecat) i material ('de rajola', com si fos innoble) que sols mereix la categoria de 'mur', mentre el fragment d'absis que aquesta 'oculta' passa a ser 'la façana de darrere d'estil gòtic' de la Catedral, la recuperació de la qual oferirà «una imatge exterior inèdita i mai captada abans per cap il·lustració dibuix o fotografia d'aquesta part medieval del temple».

Doncs sí. Això últim és veritat, perquè la il·lustració més antiga i exacta que es coneix ens l'ofereix el plànol del Pare Tosca de 1704, on la plaça de l'Almoina està delimitada per unes construccions com les que ara veiem, cosa que no podem constatar en el plànol de Mancelli de 1608

-l'Obra Nova és de 1566- perquè l'únic trosset de paper que li falta ens ha privat, precisament, d'eixa representació. En tot cas estem davant una configuració urbana de més de tres-cents anys d'antiguitat, poca broma!, resolta amb eficàcia per unes edificacions corals al seu servei.

Aplegats ací, no ens enganyem: el plat ja està servit. Com molts dels nostres rectors i acadèmics, vostès potser seguiran pensant que la ciutat és una entelèquia, intangible i canviant, que empal·lideix davant la immutabilitat d'un monument pur. I res més pur i elevat que l'estil gòtic de pedra picada, que agrada de vici i això, a València, passa per ser tota una virtut. Bon apetit!