Aprofitant que, en el moment de clicar ahir Notre Dame, míster Google em va oferir 1.360 milions de resultats, vaig pensar: Notre Dame est nôtre, i en Quasimodo i Esmeralda, i en el so de les campanes, música imprescindible en la biografia vertadera de qualsevol ciutadà d'Europa.

Segurament, devien estar-hi previstes totes les parts de la litúrgia de Setmana Santa. I salvades les campanes, hui mateix emmudiran substituïdes per les matraques i el silenci, fins al dissabte, quan la Glòria les farà novament ressonar.

No a París, però sí entre nosaltres, ara mateix poblen els carrers tenebroses processons i rituals adherits amb un aire lúgubre aparentment renyit amb el caràcter mediterrani. I antigament -fins fa una cinquantena d'anys- el costum cívicoreligiós de la salpassa s'acompanyava amb una màgica imposició: la presumpta benedicció en els barris jueus i després en general, amb festa infantil prèvia a la recaptada de la coca o la mona de Pasqua, en compliment del tràmit triomfal de la glòria florida de la primavera.

Però mentrestant, la vida comunicativa s'arrossega amb proclames, facècies, insults i bagatel·les polítiques. Per tant, per a col·laborar en aquests dies de calma per als qui tenim treball, se m'ha ocorregut de dedicar-te a tu i a la vida valenciana i mundial en general, un resum d'un Sermó tradicional anomenat de les Set Paraules.

Volia la litúrgia que fóra tal sermó un compendi oratori de comentaris i lliçons predicades a partir de les set darreres frases atribuïdes a Jesús crucificat, segons s'han anat sumant dels Evangelis canònics. Eixes frases són:

1. «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan» (Lluc, 23: 34).

2. «T'ho assegure: hui seràs amb mi al paradís» (Lluc, 23: 43).

3. «Dona, ací tens el teu fill. [...] Ací tens la teua mare» (Joan, 19: 26-27).

4. «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Mateu, 27: 46 i Marc, 15: 34).

5. «Tinc set» (Joan, 19: 28).

6. «Tot s'ha complit» (Joan, 19: 30).

7. «Pare, confie el meu alé en les teues mans» (Lluc, 23: 46).

Deixe en les teues mans de reconéixer, en l'estupidesa propagandística imperant durant uns dies i tots els dies de l'any, reconéixer quins personatges «no saben el que fan», quin «paradís» et volen vendre, qui i per què t'ha abandonat, de què tens set personal i social, i en qui confies el teu alé, la teua vida, i el país sencer, en primavera i tot l'any.