19 de abril de 2019
19.04.2019

Una foto en blanc i negre

19.04.2019 | 21:28
Una foto en blanc i negre

Avui deixaré oblidats al disc dur de l'ordinador els polítics i els seus previsibles discursos, i recordaré temps passats, diumenge serà Pasqua, i malgrat que les festes ja no son com quan la meva generació començava a despertar a la vida faré una mirada endarrera, perquè la nostàlgia sempre serà un vers prenyat d'esperança. Fa uns dies un molt bon amic em va fer arribar una vella, i al temps bella, foto de quan començàvem a despertat a la vida, de quan teníem tot un camí per recórrer i l'alegria i l'esperança ens omplien el cor i l'ànima. Es una foto en blanc i negre, encara no existien els mòbils ni els «selfies». Eren temps on, encara, els joves parlàvem entre nosaltres i ens miràvem als ulls.

Els grisos i negres, esvaïts pel temps, de la foto em mostren deu joves entre els 15 i els 17 anys, segurament, un dia de Pasqua de primers dels anys 60. Encara els recorde a tots, amb alguns continue tenint relació i parlant sovint. Altres fa temps que van desaparéixer de la meva vida, però de tots, en veure la foto, recordava els noms i tot el que vam viure en aquells dies. El cinema del diumenge, o els primers balls en casa d'alguns pares col·laboradors, els primers «tocates», «pick ups» en deien, llogats, el mateix que els discos. Les primeres penes, encara no sabíem que eren mínimes amb el que la vida ens tenia preparat, per una cosa que ens pensàvem era amor. Els viatges amb aquell trenet verd de fusta que travessava l'horta per anar des de Benimaclet, on vivíem, a València o a Bètera, on els pares d'unes de les xiques de la foto tenien una caseta. Dues de les parelles que apareixen a la foto es van casar, i, que jo conega, almenys una, després de més de mig segle encara continuen junts. Altres, vam arribar a la senectut picant de flor en flor fins arribar al camí definitiu.

Eren els temps en què començàvem a descobrir els cóssos, i dels primers besos entre els dacsars plens de panolles tendres, dels amors adolescents i alegres per l'horta de Benimaclet, quan l'horta era horta i no ciment i ferros, dels crits de grills insignes que anaven esmolant les nits de sopars veïnals als carrers trencant melons d'Alger per descobrir el vermell del seu cor. Eren temps d'anar, caminant fins l'Albereda on ens esperava la Fira de Juliol, amb els pavellons on ballàvem als ritmes més moderns esperant poder acaronar xicones que estrenaven primaveres. Dels primers besos furtius, els primers cigarrets i d'estrenar alcohol i alguna borratxera, d'inaugurar passejades agafats d'altra mà.

Però també eren temps en què, tots els d'aquella foto, teníem feina, tots treballàvem, i, fins i tot, alguns ho combinàvem amb els estudis, amb la idea de poder arribar un dia a ser el primer universitari d'una família de classe treballadora. I alguns, amb sacrificis, constància i treball ho vam aconseguir.

Eren aquells temps de, com va dir Catul «Iucundum cum aetas florida ver ageret» (Quan l'edat florida vivia la seua joiosa primavera). Ara, des d'aquella foto han passat anys, molts anys, i si mirem el que fou el nostre voltant véiem que l'horta ja no es horta i que aquella primavera juvenil s'ha fet tardor en els nostres cabells blanquejats pel pas dels dies. Si algú dels que son a la foto llig aquest article que el considere dedicat a tots nosaltres. Perquè malgrat que, com deia Horaci, «la joventut fuig», nosaltres continuem endavant.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook