Pinotxo viu. Ha eixit del conte de Carlo Colladi i participa en la campanya electoral de la mà dels polítics que competeixen contant mentides com en la cançó infantil: «por el mar corren las liebres, por el monte las sardinas, tralará». No importa si la realitat desmenteix l’engany; ja ho deia la consigna nazi: repetir la mentida fins que s’accepte com a veritat. La veritat aparent pot ser més creïble que la pròpia veritat. I com que molta gent defineix les seues preferències electorals a partir d’emocions i creences personals, que sent com a vertaderes encara que no tinguen cap base, els polítics politiquers -dit siga a la francesa- van al compàs de la mentida, com el guitarrista d’acompanyament va al compàs del cantant que acompanya.
Pinotxo viu. Ha ficat el nas en les tertúlies de les teles que no tenen ètica ni estètica, només fonètica dretana i cosmètica pluralitat. Quant a bona part de la premsa, dos dits de la mateixa: descarada unitat editorial i vocació de llepaculs en la cort del rei nu. Així que veig poca tele -generalista cap- i llig poca premsa espanyola i alguna estrangera (que no és que siga la glòria, però té una mirada més objectiva del que passa en Espanya). I no és que siga massa exigent, però sí al·lèrgic als tertulians que parlen ex cathedra amb el dramatisme de personatges de Shakespeare, però exuden sobreactuació de personatges de serial veneçolà. I la veritat, per a serials ja tinc Netflix, que almenys no em ven la ficció com si fóra veritat.
Pinotxo viu disfressat de perfils falsos a les xarxes per influir a favor del PP en l’opinió pública. L’ha descobert un algoritme dissenyat per investigadors universitaris. I també l’han vist a Errenteria pegat al faldó de Ciudadanos, atiant l’odi per fer-se després la víctima i traure’n rèdit electoral. Si els fets, i no les paraules, són els que de debò ens retraten, amb aquestes maganxes ambdós partits queden més retratats que l’incendi de Notre Dame. Així que no diguem mai més Pinotxo. Diguem PP o Ciudadanos.
