Va ser Manuel Baixauli qui em va parlar, per primera vegada, de Joan Benesiu. Em va fer arribar la seua novel·la Gegants de gel i em parlà d'una literatura ambiciosa i alhora plaent on ressonaven ecos de Bolaño i, sobretot, de Sebald. I tenia raó: les cruïlles de Sebald, les reflexions sobre la història, la identitat, les fronteres, els no llocs, la nostàlgia... Ah! I les fotografies embotides en la narració. En definitiva, un llibre que em sorprengué perquè «es tracta d'una narrativa d'alta volada que escasseja i un autor com Joan Benesiu que és aigua en un desert».
Amb Serem Atlàntida (Periscopi) Benesiu continua navegant pels terrenys de frontera i, com Sebald, persevera preguntant-se sobre la funció del record i la memòria amb personatges traumatitzats que abandonen la seua pàtria i busquen el seu camí. Ho conta un narrador amarat de literatura, la qual utilitza per entendre el món i retrobar-se. Serem Atlàntida és una novel·la d'idees i en la qual s'evoca l'illa mítica de la qual Plató parlava en els seus diàlegs i que funciona com a premonició de l'enfonsament de la Unió Europea, on ressona la memòria croata dels col·laboradors nazis, el drama de Txernòbil o l'actual dels refugiats: «Però ara vivim aquest èxode que hauria d'avergonyir Europa, formem part d'aquesta riuada de cinc-cents mil persones que fugen, i no sabem en què creure i ja ens comença a fer mal la por que mai més no podrem creure en res».
Un narrador que vol gaudir de les converses insubstancials de les perruqueres i veure's com un estranger que viu a l'ombra de París, on va sovint a fingir que necessita tallar-se els cabells. I troba uns companys de viatge que exploren l'amor a la manera de Walter Benjamín: la gran majoria d'enamorats busca la seua llar eterna, mentre que una minoria busca justament l'etern viatge que et permeta fugir d'aquella llar teua i eterna i mantenir, justament així, sota control, la violenta nostàlgia de la llar. I, així, Mirko Bevilacqua i Clara viatgen perquè han perdut alguna cosa. I juguen a un joc tret d'un conte de Patricio Pron en què una parella arriba a una ciutat per separat. Una vegada allà, i sense comunicar-se, s'han de trobar. Així posen a prova el coneixement que tenen l'un de l'altre i la sort amb què compten. Hi ha també el turisme nuclear a la ciutat morta de Prípiat desallotjada amb preses l'endemà de l'accident de Txernòbil, que els converteix en turistes de la desolació. Indaguen en els llocs de la memòria i arriben a la Croàcia de la Segona guerra mundial, als crims dels ústaixes recolzats pel Tercer Reich... I a Trieste, un escenari de recerca de triple frontera: Itàlia, Eslovènia i Croàcia.
