Pels pèls el govern del Botànic revalida un segon mandat. Els valencians coincidim amb el govern que no volem: el tripartit de dreta. Ara cal que PSPV, Compromís i Unides Podem coincidisquen també en allò que volem. No cal doctorar-se en Harward per saber que volem ser més exigents amb Madrid. Hi ha consens que patim una balança fiscal negativa, però fins ara s’ha reclamat millor finançament seguint el model Jano, el déu romà de dues cares: quan el PP mana a Madrid el PSPV és reivindicatiu, com el PPCV quan a Madrid mana el PSOE. Dualitat que fa intercanviables els discursos de tots dos, que aviven o adormen les reivindicacions en funció del color del govern central, mirant sempre la Moncloa com el gosset de la Victor mirava el fonògraf.

A l’oposició, PP, C’s i Vox: tres forces paral·leles que, per un miracle de la geometria espanyolista, coincideixen en veure l’Estat unitari com un conte de fades i les Autonomies com una pel·lícula de terror de Boris Karloff. Rivalitzaran amb entusiasme siamès per erigir-se concessionaris exclusius de l’espanyolisme a casa nostra, ja que C’s i Vox han evolucionat a partir del PP replicant el seu ADN, com fan les cèl·lules filles de la cèl·lula mare en la mitosi cel·lular. Prova que l’espècie humana no millora amb l’evolució.

En el cas que les eleccions foren el termòmetre i Vox el mercuri, aquest s’ha disparat alcançant temperatures elevades. Allò que començà amb unes decimetes en les europees de 2014, passà de febreta a febrada en les andaluses de 2018; i lluny de ser com la calentura d’un xiquet que tan prompte puja com baixa, s’ha disparat com termòmetre en una infecció. Vistes les propostes de Vox en Andalusia, de les que molts dels seus votants valencians serien les primeres víctimes, s’imposa la pregunta que Goethe posa en boca de Faust: «¿No penseu [...] que l’incendi de la casa veïna pot estendre’s a la vostra?». M’imagine que els seus votants valencians ja estaran penedits. No, no, corregisc; no tinc tanta imaginació.