La Crónica oficial de las fiestas celebradas por Valencia en el V centenario de la muerte de san Vicente Ferrer (abril-mayo de 1919), obra del frare dominic i aragonés Luis Urbano Lanaspa -dominic que arribaria a tenir una gran activitat cultural i religiosa ací- tenim dades de la celebració dels cinc segles de la mort de Vicent Ferrer, a Vannes. S'hi narren les festes de forma exhaustiva, i s'atorga moltíssima atenció a explicar la presència a València d' Isabel de Borbó, tia d' Alfons XIII, coneguda com la Chata -de qui narra el viatge i l'estada quasi de manera diària-, en un intent de fer popular una monarquia que per aquells anys ja era contestada, entre altres, per sectors del proletariat.
Però el text d'Urbano esdevé més interessant quan relata el que sembla una clara reivindicació de la llengua del sant, en unes celebracions que pràcticament s'oblidaren d'ella. En parlar de la làpida commemorativa que venia a ser el colofó dels actes, ens diu que estar motiu de polèmica, per la llengua en què es va redactar: «nos acarreó algunos contratiempos el que fuera escrita en español. Una minoría de fuera de la junta organizadora deseaba que se redactase y esculpiese en valenciano; apelaron al recurso del anónimo, amenazando, si se llegaba a colocar en la vía pública, con destrozarla inmediatamente. Pero la junta tomó por unanimidad el acuerdo, porque se trataba de un homenaje nacional, y además se destinaba al público todo que viniese a Valencia de toda España, de todo el mundo, y era necesario que todos comprendiesen lo que allí decía, hasta por urbanidad y por interés de que conociesen más el centenario; porque es más fácil que los extranjeros sepan español que valenciano, o que lo sepan los que los acompañan».
L'argumentari al que recorre fra Urbano és el mateix que venien esgrimint alguns valencians quan escrivien en castellà, d'ençà el segle XVI, començant per Beuter i per Viciana. Però ara hi hagué una contestació popular que fins i tot va recollir el Diario de Valencia: «el destrozo de la parte que contiene el texto en el que se relatan los actos y festejos organizados [...] ha obedecido a un acuerdo adoptado por cierta entidad, como protesta por no estar dicho texto escrito en lengua valenciana». Segons Rafael Roca, sembla que darrere hi havia la Joventut Valencianista. Potser, no sols per la tria de l'idioma sinó, potser, també, per l'excessiu tarannà monàrquic i proborbònic de tot plegat.
