Al maig del 1945 -entre la matinada del dia 8 a l'occident d'Europa, o la matinada del 9 a l'orient-, va acabar la Segona Guerra Mundial, amb la derrota del nazisme. Així que, amb l'excepció de l'Espanya ferida per les ombres de la Dictadura de Franco, i algun altre país al qual esperaven també temps obscurs, des d'ahir compartim la llibertat del Dia de la Victòria.
I demà comença la representació d'uns dies electorals al Parlament Europeu, que podríem dir que representa la màxima expressió democràtica del nostre país vell i profund. Si per edat no recordes que no fa tant que l'Espanya siga membre de la Unió Europea, recorda que és important distingir positivament entre l'Europa dels Estats i l'Europa dels Pobles -i la del nord o la del sud, i la de les empreses o la dels ciutadans... Siga com siga, des de l'herència de l'antiga Grècia fins a les revolucions que han dirimit a sang i foc, i amb el dur treball, els principis d'igualtat, llibertat i fraternitat, Europa demana esforços, protestes i participació en la més rellevant aventura democràtica dels temps actuals.
O siga, que serà que no entendrem res, si creiem -per injustícies comprovades o perquè estiguem tocats de l'ala localista, nacionalista o estatalista- que no ens juguem quasi tot allò que importa, amb la modesta campanya electoral que demà comença per al Parlament Europeu amb explicacions importants o grandiloqüents exhibicions de verborrea (desmemoriada del Dia de la Victòria originària, i de les derrotes diàries sofrides per tants ciutadans ara mateix).
A finals de gener d'enguany, a la vista de les catàstrofes nacionalistes augurades pel Brexit, i per les extremes dretes de França o d'Itàlia, d'Hongria o de Polònia, d'Alemanya o d'Espanya, el diari Libération posà en marxa un manifest redactat per un filòsof francés europeista amb qui jo mateix no tinc massa afinitat, però vaig llegir-lo i em sume a les personalitats que l'acompanyaven signant-lo, no per nacionalitats, sinó per les ciutats on tenen residència i resistència a la insolidaritat i el totalitarisme. Es titula La Casa Europa, en flames.
Perquè no m'havia oblidat: Europa no la componen Estats ni poders en abstracte, sinó concretament nosaltres, és a dir, les ciutats i pobles -o ciutats abans enormes i ara menudetes, o lligams urbans ara despoblats... els que nosaltres construïm, necessitem i compartim; els que, ah!, demà també entren en eleccions.
